Entrevista a l’Aurora

Nom complet: Aurora Ribas Monné

L’Aurora amb 5 anys

Professió: Mestra

Avui parlem amb l’Aurora, una contralt veterana, amant de qualsevol expressió artística, persona plena de vida, compromesa amb les llibertats, la lluita antifranquista i amb la societat que l’envolta. Tot el que explica té un enorme interès i ens fa entendre la història del nostre barri i del nostre país.

L’Aurora ha viscut a Sants des de petita, estima el barri, la seva gent i li agrada molt formar part d’un col·lectiu, això la fa molt feliç. L’entorn de la conversa no pot ser més agradable, al seu pis de Sants, envoltades de pintures seves, dibuixos i fotografies de les persones més estimades.

Ella va néixer l’any 36, abans de la guerra, just quan el seu pare va ser cridat a files i a qui no va conèixer fins 3 anys més tard, un cop acabada la guerra. Va viure durant la seva infància la duresa de la postguerra i durant la seva joventut la lluita antifranquista en primera persona. Van fer un gran equip amb en Xarles, el seu marit ara difunt, per a qui l’Aurora professava un gran amor.

Aurora, quins records tens de la teva infantesa?

La meva mare m’explicava que durant les menjades que fèiem, quan jo acabava el meu plat, agafava el seu i m’acabava el que hi havia perquè tenia molta gana. Jo tenia molta relació amb la família del meu pare, em vaig criar amb la meva àvia vídua i els seus 6 fills (els meus tiets) perquè la meva mare anava a treballar. Fèiem vida al carrer, jugant amb les nenes i això era magnífic! Jugàvem tot el dia amb jocs que no valien cap diner (jugàvem amb pedres, amb sorra, amb pals, amb cordes, amb fang…). Recordo aquesta època com un temps de gran felicitat! Érem tremendament feliços!

Les festes majors també eren moments de gran diversió: a casa la meva àvia fèiem els guarniments, venien totes les veïnes, amb papers fèiem moltes flors i després els homes les col·locaven al carrer. A les festes majors vaig aprendre a ballar, i per això en soc molt aficionada, m’agrada moltíssim, m’encanta! I sé ballar tots els balls que et puguis imaginar: allà vaig aprendre a ballar sardanes, sé ballar el tango, el pasdoble, el vals… tot!

Jo als 14 anys ja treballava, si no, no ens podíem mantenir tots. Jo això no ho he viscut malament, ha estat un enriquiment.

I com va ser la teva joventut?

Un dels moments més durs de la meva vida va ser durant la dictadura perquè no podies fer veure que allò no passava, t’hi havies d’implicar. Jo estava molt implicada políticament, col·laborava escrivint a màquina, perquè jo escrivia molt ràpid gràcies a la meva feina. Els universitaris, que eren els pensadors, ens enviaven els escrits contra el franquisme i nosaltres els picàvem a màquina, érem els pencaires, els obrers. A la parròquia de Sant Medir hi havia una multicopista i el Xarles feia diverses còpies de l’escrit, ell era l’especialista en això i fins i tot s’encarregava d’arreglar la màquina perquè no la podies portar a arreglar enlloc ja que la policia t’estava vigilant, era molt perillós.

Els primers anys era una lluita clandestina contra en Franco, fèiem manifestacions, tiràvem octavetes, cridàvem fins que ens havíem d’escapar perquè venia la policia i si t’enxampaven anaves a la presó. Quan t’estaves manifestant i senties unes “palmades” que feien “pam, pam, pam, pam, pam”, sabies que havies de fugir corrents perquè t’avisaven que venia la policia. Tothom es refugiava a les botigues del voltant, dissimulant.

Un dels temes que em va impressionar més va ser quan van matar en Puig Antich. El van tancar a la presó i el van executar. Multitud de gent vam anar al cementiri de Montjuïc amb un clavell a la mà, era l’any 1974, en el moment que a Portugal hi va haver la revolució dels clavells. De cop van avisar que venia la policia i vam haver de córrer tots, baixant de Montjuïc a peu, ja que llavors gairebé no hi havia cotxes.

La lluita antifranquista, la feia poca gent, només la gent sensibilitzada o afiliada al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). Llavors va sorgir la idea de fer una associació que pogués arribar als veïns per sensibilitzar-los de tot el que passava i poder aglutinar gent, ser molta gent. L’Associació de Veïns (Centre Social) defensava coses que interessaven els veïns: un habitatge digne, unes escoles dignes, que hi haguessin parcs i espais verds. Pensa que a l’Espanya Industrial, tot havien de ser pisos i a la plaça de Sants havien de fer un pas elevat com el de Lesseps i això es va aturar gràcies a la lluita veïnal.

A mi un mossèn em va avisar que enderrocarien la guarderia que hi havia a l’Espanya Industrial que havia estat per als fills dels treballadors de la fàbrica, per tal de fer pisos. Ell m’ho deia per si jo volia aprofitar els mobles per a la meva guarderia. Li vaig comentar al Xarles, el meu marit, que es volien fer pisos allà i vam començar a fer assemblees i reunions. Per poder-les fer llogàvem sales de cinema com les del cine Liceu o el cine Gayarre, que estaven a la carrer de Sants, i anunciàvem un concert de la Núria Feliu, que era molt popular, i llavors venia molta gent i aprofitàvem després del concert per parlar dels temes que ens preocupaven i organitzar les manifestacions, que van ser multitudinàries, espantaven fins i tot a la policia.

També vam fer manifestacions per l’autonomia de Catalunya, dèiem llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia. Vam fer-ne una que va sortir de Sant Medir, amb mossèn Vidal, en Xarles, jo i altra gent encapçalant-la a primera fila. Vam anar fins a la Diagonal i, de cop i volta, sentim les sirenes de la policia i en uns segons va desaparèixer tothom i només van quedar en Xarles i mossèn Vidal, ningú més. Tothom va escapar corre-cuita (aquí l’Aurora es peta de riure). Afortunadament no els van detenir.

Tot això va ser possible gràcies que la gent s’hi va implicar. El Centre Social va ser la plataforma per canalitzar la lluita veïnal, era una plataforma legal per poder lluitar en la conquesta d’espais per als veïns, pels drets de tots i per les llibertats.

Quina va ser la implicació de la parròquia de Sant Medir en tota la lluita?

Sant Medir era una parròquia que buscava la justícia, anava contra la dictadura i també s’hi feien xerrades. Va ser a Sant Medir on es va fundar CCOO (Comissions Obreres) i érem nosaltres qui, mentre es feia l’acte fundacional, érem fora vigilant que no vingués la policia. Es lluitava pel benestar dels veïns, es van construir uns pisos com “les vivendes del Congrés”, perquè les parelles que es casaven i no tenien pis on anar a viure poguessin tenir habitatge, pagant una entrada mínima i el pis es podia pagar poc a poc i a uns preus molt assequibles. Era com un lloguer amb dret a compra.

Un dels carrers dels pisos es diu Mossèn Amadeu Oller, que era el nom del mossèn d’aquella època, que estava molt implicat amb els veïns. Però a mi m’agradava més el nom anterior, el carrer es deia carrer de les panes (Can Batlló dona nom a aquest carrer perquè és on hi havia les fàbriques que feien les panes). Després va haver-hi mossèn Vidal, que era un sant, era magnífic.

I com compaginaves la teva lluita amb els fills i la feina?

Amb la seva família

Durant aquells anys totes les hores del dia les dedicaves a això, a la teva feina i a la família. Jo vaig tenir 3 fills i vaig muntar una guarderia (Guinbó) per poder treballar i al mateix temps atendre els meus fills. Això va ser un fenomen que es va produir a molts barris de Barcelona, van néixer llars d’infants per necessitat. L’assistenta social, l‘Assumpta Alba, em va ensenyar una llar d’infants d’un barri on ja funcionava i, a partir d’aquí, vam començar. Era l’any 1972.

Mossèn Vidal em va deixar el primer local que era al carrer Toledo, allà on ara assagem, en un dels pisos em va deixar instal·lar durant un temps, però van venir tants nens que ho necessitaven que ens van desbordar . Vaig buscar gent que col·laborés, entre ells els pares, i jo bàsicament feia la feina administrativa. Jo havia portat esplais i coneixia moltes noies que valien i algunes havien estudiat magisteri i van començar a treballar a la guarderia.Després ens vam traslladar. Vaig llogar un local al carrer Constitució i allà vam muntar-la amb l’ajuda de pares. Però també ens va desbordar.Hi havia una casa on ara hi ha el Centre Social, al carrer Olzinelles, que havia construït el senyor Casas perquè hi anés a viure el seu fill però que la va cedir per fer-ne un ús social . Era una casa com modernista, tota enrajolada, amb llar de foc a totes les habitacions i a dalt hi havia un àtic amb una cuina catalana amb una corriola que pujava el menjar fet des de baix i amb una gran terrassa. Allà ens hi vam instal·lar nosaltres i el centre Social. Eren guarderies molt flexibles i on les pares podien portar i recollir els nens quan els anés bé, i entrar a l’escola a donar el menjar i ajudar.

En aquella època les escoles oficials no valien res , tenien els nens en molt males condicions. Totes les persones amb vocació de mestres que vam fundar aquestes institucions per iniciativa personal (guarderies, escoles de qualitat) ens vam organitzar en un col·lectiu de mestres i vam legalitzar aquests centres. Posteriorment vam anar a la universitat per treure’ns el títol de mestres, ja que molts exercíem sense tenir la titulació. Jo tenia 40 anys quan vaig anar a la universitat juntament amb moltes d’altres persones d’aquest col·lectiu. I no ens va costar gens treure’ns el títol perquè ja teníem molta pràctica. El nivell era molt alt i estudiàvem alguns continguts partint de la nostra pràctica.

Conta contes amb 70 anys

Des del Centre Social, una altra feina que també es va fer va ser el treball de gènere, enfocat a les dones. Perquè les dones estaven a casa però no podien sortir a treballar perquè no tenien cap estudi acabat i fèiem classes per a les dones que volguessin treure’s el graduat escolar. També vam fer classes de català, xerrades de sexualitat. No en sabíem gens i estàvem molt marginades perquè els metges no ens facilitaven l’accés als anticonceptius.

I com vas començar a cantar en una coral?

Primer, cap als 8 anys, jo anava a Santa Maria de Sants perquè allà hi havia altres nenes que anaven a missa i era la manera de relacionar-me, tot i que els meus pares no eren creients. Allà hi havia una senyora que tocava l’orgue i jo cantava a la missa.

Als 14 anys em vaig apuntar a la primera coral de l’escola orfeònica del Centre Catòlic de Sants, on hi vaig cantar durant uns anys, i a partir de llavors ja vaig cantar sempre. A la coral vaig trobar la possibilitat de relacionar-me amb gent jove.

A Sant Medir vaig començar a cantar cap als 20 anys perquè em volia relacionar amb nois, ja que les meves amigues s’anaven casant i desapareixen i jo en aquella època feia moltes coses (portava l’esplai de nenes, visitava nens malalts) però gairebé no em relacionava amb nois de la meva edat. Jo veia que, si no espavilava, em quedaria soltera i em volia casar.

Llavors vaig decidir anar a la parròquia de Sant Medir. Ens trobàvem abans d’anar a missa al bar i assajàvem amb mossèn Bigordà les cançons que després cantaríem. Va ser allà on immediatament vaig conèixer en Xarles, el que va ser el meu marit.

Amb el seu marit

Jo ja sabia música perquè n’havia estudiat a l’escola on anava on, fins i tot, podia anar a assajar amb el piano els caps de setmana, perquè em deixaven les claus per entrar-hi fins que el meu pare em va poder comprar un piano de segona mà. Al final va ser la meva germana qui el va aprofitar. Ella sempre tocava el piano i jo sabia que hi havia el Conservatori i la hi vaig apuntar. Ara és compositora i músic professional.

L’any 91 vaig començar a la Coral Sant Medir, perquè vaig estar uns anys molt implicada en altres temes i no podia dedicar-m’hi. Sempre he cantat a l’església. L’església em dona pau, hi estic bé i m’agrada cantar-hi.

Quants directors has conegut? T’han agradat?

Jo he conegut tres directors de la Coral: el Vilajosana, el Caballer i el Ramon. Els anteriors no els vaig conèixer. De tots ells, n’he après alguna cosa.

A mi el que més m’agrada és el Ramon i estic súpercontenta de cantar en aquesta coral tot i que hi ha gent que va marxar perquè cantàvem poc. A mi això m’és igual, perquè quan vaig a assajar, jo ja m’ho passo bé. Jo no espero el concert, per passar-m’ho bé. Anar a l’assaig i escoltar com ho fan els altres de vegades m’emociona, m’agrada sentir la música, m’agrada aprendre cançons noves i m’agrada estar amb la gent i escoltar les coses que diu el Ramon que em fan riure. M’agrada tot, que sigui una coral que ajudi les altres generacions a ser millors, m’encanta que hi hagi nens petits i mitjans i grans…

Què t’agrada més i què menys de la coral?

Amb altres cantaires de la coral

A nivell d’obres, la temàtica religiosa m’agrada molt. Tant el Ramon com l’Olga busquen la perfecció, són uns grans mestres. Això fa que tu progressis i cada vegada ho facis millor perquè et fan veure coses que tu ni te n’havies adonat i això fa que la cançó tingui un bon resultat. És aquella subtilesa que fa millorar la interpretació. Les cançons expliquen històries, aprens músiques i cançons que no coneixies.

El que més m’agrada de tot és fer coses amb la gent i d’això me n’he adonat ara. També em passa quan vaig a l’Aula per a gent gran (espai cultural de trobada).

El que menys m’agrada de la coral és que la gent parli, que no estigui per la feina.

A mi a vegades em costa anar a la coral perquè em fan mal les cames, però vaig a la coral i només començar a cantar m’entra un gran benestar.

T’agrada que es facin coreografies?

A mi sí, perquè sempre m’ha agradat molt ballar. Han de ser coreografies que hi arribem, no podem fer el que fan les joves. Això a algunes persones els neguiteja. Hi ha gent molt gran.

Per què recomanaries anar a la coral?

Perquè cantem bé, perquè la coral aporta la sensibilitat musical, cada vegada aprens més, a més pots aprendre solfeig, a escoltar millor, i perquè és un espai de relació, es fan moltes activitats, no només cantar, i això per a la gent gran és important perquè cada vegada et quedes més a casa i quan vas en grup t’obligues a sortir. A mi la coral m’arrossega, si no estaria molt pitjor, m’hauria abandonat més. Només sortir dijous i repassar les peces em fa estar activa.

Coral Sant Medir a l’actualitat

En acabar l’entrevista l’Aurora em diu una cosa molt bonica: jo ara que soc gran, me n’adono que estic contentíssima de la meva vida, a pesar que vaig viure moments molt precaris com la duresa de la postguerra, que va ser llarga. Estic contenta amb tot el que ha passat a la meva vida, i penso que és perquè vaig tenir una família que em va estimar, vaig anar a una escola on m’hi trobava a gust, vaig tenir bons amics i amigues, vaig tenir sort amb la parella que vaig tenir que era un encant, amb el barri on vaig viure i amb les amistats que m’han format i m’han ajudat a madurar.

Raquel Puig

Cantaire del Cor Adult

 

Trencadissos d’arena

Anna Pena Miralles NINA DE DRAPDes que ja no hi etsm’he convertit en una nina de drap.Em capbusso per nits sense figuiada per la llum del teu somriure.Estrelles de mar em saluden.Mentre cerco amb ulls borrososalguna cosa que no encerto a trobar.I tot i així em...

La tendresa d’un concert

Aquest passat mes de juliol, després d’una pandèmia desoladora de més de dos anys, i de no poder escoltar un concert, finalment al Teatre del Centre Cívic de Sant Vicenç de Montalt vàrem poder gaudir de la música i el cant de la Coral de Sant Medir, del barri de Sants...

IMMA JEREMIAS PUIG

A casa seva SopranoNascuda el 1947 L’Imma em rep a casa seva, al barri de Bellvitge,on ella ha estat molt implicada en totes les lluites socials i laborals. Una persona serena, discreta, darrere la qual hi descobreixo un univers d’experiències, coneixement i una...

De lo viatge que los Blauets de lo Santuari de Lluch feren a lo lloc de Sants, e de la immillorable acollida que allà els oferiren les gents de la ciutat.

Ab tant, tots ells partiren dos jorns passats lo dit, ço és dia XXI d’aquell mateix mes. E ho feren  prop de l’hora del migdia des de lo port de la Ciutat Fidel d’Alcúdia, al nord de l’illa major de les Gimnèsies. E navegaren durant les hores a bord d’una gran...

El meu pas per Idol Kids

En primera persona Laia Soler Hola, soc la Laia i explicaré una mica la meva experiència a Idol Kids, com va anar tot i com ho vaig viure jo. Bé, per començar em vaig presentar al càsting. El primer va ser online i després vaig haver d’anar a fer un segon càsting a un...

Entrevistem a Bernat Muñoz

En Bernat Muñoz és actor de teatre, de cinema i de televisió. Ha treballat sota la direcció de Joel Joan, Toni Albà i Ventura Pons, entre molts d’altres. Ha treballat en sèries com ara Nit i Dia, Cites o La Riera. També ha dirigit més de 15 obres de teatre entre el...

Entrevistem Olga Miracle

Soprano solista, professora de cant i tècnica vocal, i adjunta a direcció de la Coral Sant Medir En el Saló de Cent Fem l’entrevista a la Sala Vivit, un dels espais de treball de l’Olga però també el seu indret de creació i un lloc on ofereix formació i concerts de...

Montserrat Garcia Rodrigo

Neix a Barcelona l'any 1941 Cantaire de la Coral Sant Medir d'ençà que tenia quinze anys Aprofitem la trobada de la Coral al parc de Belloch a Cardedeu per conversar distesament, assegudes en un banc dels jardins d’aquest lloc magnífic, amb la Montserrat Garcia, una...

Entrevista a Albert Forcades

Membre fundador de l'Associació MésJunts sempre anem més lluny L'Albert en el lliurament dels premis Octubre a la Trajectòria -Sabem que tens una estreta vinculació amb el barri d’Hostafrancs i que ets vocal de la Junta Directiva de la Federació d’Hostafrancs que...

Cal saber solfeig per cantar en una coral?

LA VEU, LA MÚSICA i EL CANT CORAL La veu és la nostra eina més important per comunicar-nos i la nostra parla és un reflex de molts aspectes de la persona. Per això és molt important saber tenir cura de la veu i aprendre a cantar. Tothom que té unes cordes vocals sanes...