Maria Carme Planas Ruiz

Nascuda a Barcelona el 24 d’agost de 1943

Cantaire de la Coral Sant Medir des del 1992

Entre confinament i restriccions, hem quedat a casa la Carme, al barri de la Font de la Guatlla, per fer l’entrevista. Em rep a casa seva amb mascareta però se li perfila un somriure a la cara i el posat ferm que la caracteritza. Ens endinsem al pis net i endreçat on ella, que és molt organitzada, ja té pensat el lloc on farà l’entrevista. Un racó acollidor on podem mantenir la distància i obrir la finestra per parlar sense mascareta.

Després de la conversa descobreixo una nova Carme, una persona inquieta, activa, altruista, amb les idees clares, molt compromesa amb l’associacionisme, amb el seu barri i el seu país. I molt amant de la canalla.

Carme, quina és la teva vinculació amb el barri de la Bordeta?
Jo vaig venir a viure al districte quan em vaig casar. Quan la primera filla, la Mireia, tenia 2 anyets l’havíem de portar a l’escola, però a l’escola Proa que hi havia al barri ens van dir que fins que la Mireia no tingués 6 anys no hi havia places.
No hi havia prou escoles per a infants petits. Llavors era quan es creaven les escoles actives i vam decidir amb altres famílies fundar l’escola Magòria, que era una cooperativa de pares, mares i mestres. Partíem de zero, no teníem ni un duro, pràcticament no teníem ni local, però ho vam anar fent. A l’estiu uns quants posàvem diners per pagar els mestres i després ja ho tornàvem a recuperar, i així anàvem fent.
En aquell moment de mares a la Junta no n’hi havia, només hi havia pares, en Jaume (el seu marit) va ser un dels que hi va ser. Les mares ens implicàvem en tot el que podíem, pintàvem cadires, fregàvem, netejàvem…
Lògicament els mestres eren molt joves, súper moderns, súper progrés i hi havia coses que ens costaven molt d’entendre. Tenien unes idees molt avançades i nosaltres quan entràvem a la classe i vèiem per exemple l’ortografia natural dels murals, amb una mà de faltes, ens sorprenia.
Al cap dels anys hi va haver una mica de pim-pam i força famílies vam marxar per situacions que ens superaven.
Com totes les coses, podríem explicar la Bíblia en vers però la conclusió final és que hi ha una escola al barri que encara existeix actualment, que vàrem passar moltes angoixes però també molt bones estones i molt bon ambient entre la gent que encara perdura ara i, per tant, es dona tot per ben fet. I penso que tots vam aprendre.

Va ser un esforç molt gran?
Quan fas les coses no te n’adones, les fas. Tot això no t’ho planifiques, ni penses que ho faràs. Pensa que quan a l’escola es van deixar de fer classes els dissabtes al matí, ja ens tens amb un altre pare i amb una altra mare muntant cursos de natació i portàvem la canalla al Club Natació Barceloneta a través d’un pare que ho coneixia. Omplíem l’autocar!
Amb tot això, també vam pensar a fer un esbart. Amb una parella de l’Orfeó de Sants molt entregada a la dansa vam arrencar el grup folklòric Magòria i vam arribar a tenir 52 criatures! En Jordi (el seu fill) tenia 6 anys i la Mireia 8 i el primer festival va ser al teatre de Sant Medir.
Com totes les coses que passen a la vida i en els grups, la gent arriba un moment que sigui pel que sigui s’agafen recels… i llavors vaig decidir plegar. El grup va continuar però al cap de 2 anys es va dissoldre. Les relacions humanes són molt maques però també hi ha petites misèries.

I llavors segur que no et vas quedar quieta.
En quedar orfes de grup dansaire i perquè els nostres fills poguessin continuar ballant, vam anar a parar a l’Esbart Ciutat Comtal d’Hostafrancs. Ens vam integrar allà i encara hi som ara. La neta gran hi balla (participa en l’espectacle de Santa Eulàlia a la catedral de Barcelona) i és ensenyant de canalleta petita.
També participem cada any al ball de rams d’Hostafrancs i encara hi ballem. L’Esbart a mi sempre m’ha donat satisfaccions!
Nosaltres som socis també, perquè en aquest país nostre tot el que és cultura ens ho hem de pagar, és així, no hi ha una altra. Sort que entitats i grups tiren endavant!

I a banda de la vida associativa, vas incorporar-te al mercat laboral?
Vaig treballar dels 13 als 21 anys a la carnisseria de la meva mare, que per mi també era una gran amiga. Vaig treballar molt i recordo passar molt de fred i les mans plenes de penellons.
La botiga va ser la meva universitat, vaig aprendre molt. Perquè en aquella època era el nen a estudiar i la nena a ajudar a la botiga. A les tardes, sí que anava a l’Institut Català de la Dona a aprendre cultura general i comerç pràctic.
Més endavant un pare de l’escola Magòria que era pediatre em va dir: “Veig que t’agrada estar molt amb la canalla i podries venir a ajudar a la consulta”. I aquesta va ser la meva feina remunerada, jo devia tenir uns 37 anys, i hi vaig estar treballant 18 anys. Poder tractar amb les persones i amb els petitons ha estat una de les coses que més m’ha agradat a la vida.

I d’on ve la vinculació amb Sant Medir?
Jo vinc de l’Eixample i estava vinculada a la parròquia de la Milagrosa. En Jaume era veí meu i també era de la mateixa parròquia: anàvem d’excursió, ballàvem sardanes, anàvem a concerts al Palau de la Música, al Parc de la Ciutadella o a la plaça Sant Jaume a ballar sardanes. Ens vam casar quan jo tenia 21 anys. En aquella època o et casaves o havies d’estar a casa a les 21 h. Era així. Casar-te era un alliberament però al mateix temps de seguit volies tenir un fill (aquí la Carme riu).
Quan ens vam casar i vam venir a viure a la Gran Via ja ens van dir: “No teniu parròquia!”. Perquè Santa Dorotea era com si no existís, era un desastre, no funcionava bé. I vam començar a anar a Sant Medir a missa. Inclús a la Mireia quan era petitona l’havíem deixat a la guarderia de la parròquia mentre érem a missa.
L’escola Magòria era laica, i la majoria de les famílies érem gent creient i Sant Medir feia catequesi per als nens i nenes que volien fer la comunió. Així que tres mares de Magòria ens vam fer catequistes de Sant Medir; ens van acollir molt bé i nosaltres ens endúiem els nens i nenes a casa a fer catequesi i fèiem les celebracions allà, a Sant Medir. Vaig aprendre-hi moltes coses.
Precisament, fent memòria aquests dies, he recordat que un dia la Magdalena (la mare de la Roser Andrés, també contralt de la Coral ) em va dir que fes cantar jo la canalla a les celebracions que fèiem, a mi ja m’agradava però no en tenia ni idea, i ja em tens mi a dalt de l’altar…
Sabia greu que Santa Dorotea no funcionés i finalment es va solucionar: es va buscar una persona molt vàlida que va venir a Santa Dorotea i les dues parròquies es van agermanar. Amb el temps cada una va fer el seu camí i nosaltres vam deixar Sant Medir i ens vam posar a Santa Dorotea, on també ens vam implicar amb Hora 3 (grup de joves).
Durant 7 anys vam estar amb el jovent d’Hora 3 fent el casal d’estiu de la Font de la Guatlla durant el mes de juliol a Casa Cervera, amb un noi jove que portava les activitats i jo m’encarregava de la part més administrativa. Hi va haver un any que hi teníem 80 criatures! I tot amb una espardenya i una sabata.
Jo soc inquieta, sempre tinc noves idees. Una dita que em va quedar: “si sempre fas el mateix no arribaràs més enllà d’on has arribat”. I això pel que he vist i he après al llarg dels anys també crea… no sé què crea i, com que ja ho vaig veure venir, amb molt de disgust vaig deixar tot el vincle amb la parròquia de Santa Dorotea. Vaig plegar en sec.
Va ser un gran disgust, inclús em pensava que m’apartava de Déu, vaig passar unes trifulgues en el meu cervell que mare meva… però així et vas fent gran i et vas curtint de moltes coses.

I en quins altres projectes associatius has participat?
Nosaltres érem de l’Associació de veïns i veïnes Font de la Guatlla i ens van dir que els feia falta gent i jo m’hi vaig animar, també pensant en el Jaume, perquè es necessitava un secretari. I jo vaig proposar ensenyar sardanes i balls de saló, que ho fèiem a una torreta de Font Florida que és on hi havia l’associació de veïns.
Mentrestant, l’associació de veïns buscàvem un espai per fer activitats i tallers, fins que l’Ajuntament va decidir construir un Centre Cívic en un solar del barri, va venir el regidor, la regidora, van posar la pedra, fan la foto… i quatre anys la pedra allà posada! Finalment es va fer el Centre Cívic Font de la Guatlla i l’associació de veïns en portava la gestió i periòdicament ens reuníem amb responsables del Districte.
En una de les reunions, l’Ajuntament va demanar una persona amb qui tenir el contacte directe i un company va dir: la M. Carme coordinadora! (jo era vocal de cultura). I jo vaig acceptar sense ni saber on em posava ni quina transcendència tindria, perquè es va anar fent gros i gros (per sort).
L’Ajuntament posava l’edifici i la gent que estàvem a l’Associació vam començar a activar-ho i a dinamitzar. Constantment ens venia gent a oferir-se per fer activitats i tot anava sortint, llavors no hi havia ordinadors, tot era de paraula.
Un cop va venir la gent de CONEX, el president tenia molta lucidesa, deia: “Com pot ser que la gent ens jubilem amb coneixements i experiència per compartir i ens quedem a casa?”. Ells demanaven un espai per impartir classes gratuïtes i així vam arrencar activitats amb voluntariat com puntes de coixí, ninots de drap i bijuteria on hi podien participar usuaris seus i del Centre Cívic.
Va costar que l’Administració ho entengués, la persona funcionària de l’Ajuntament que venia cada tres dies per veure com anava tot estava en una altra ona, no ho entenia. Ell pensava que si una cosa no tenia preu no tenia professionalitat, i jo era prudent però li vaig dir: “Llavors jo no sé què hi faig aquí” (la Carme va coordinar el centre sent-ne voluntària i prou).

I no vas cobrar mai per fer de coordinadora?
No, perquè un cop tens un preu, ja estàs. Dono gràcies a Déu de tot el que he pogut fer i a casa tothom hi ha estat d’acord i m’han ajudat sempre amb l’ordinador, fent cartells… I també he tingut per unes determinades feines de casa una mica d’ajut.
Va haver-hi un moment que vaig patir una mica perquè la meva mare va estar malalta, jo estava molt al Centre Cívic, de quarts de 6 de la tarda fins les 10 de la nit, al matí també feia alguna escapada i els dissabtes també s’havien de preparar coses pels concerts de diumenge (cada mes fèiem concert al matí, amb una mica de pica-pica perquè la gent es relacionés).
Amb tot això va néixer la primera neta, l’Alba, que als quatre mesos ja estava a casa. Després la segona, la Clara, i vuit anys més tard, en Magí. Les netes varen venir fins als 18-19 anys i m’ha agradat molt que hi fossin i poder compartir moltes estones. En Magí, al viure fora de Barcelona, va venir a casa mentre era més petit.

Quant de temps vas portar el Centre Cívic?
Vaig estar 16 anys al Centre i va ser un moment trist prendre la decisió que havia de plegar. Quan vaig començar tenia 51 anys i al cap de 16 anys havia viscut moltes coses, tots canviem i ens teníem molt apreci, però de tant en tant venien ordres del Districte que jo no hi combregava.
L’últim any que vaig ser al Centre, quan arribava a la Coral no em sortia la veu dels nervis que arrossegava.
Ara fa 10 anys que vaig deixar el Centre Cívic. Vaig deixar-lo amb 26 monitors que feien tallers i 580 persones apuntades, més festes, celebracions, la Festa Major…

Qui va crear el grup de dones de la Font de la Guatlla? Per què?
Al cap dels dos anys d’estar al Centre Cívic ens van proposar fer un grup de dones perquè ja es parlava de feminisme i jo vaig dir que jo no podia assumir-ho, però que hi hauria una dona responsable, veïna del barri, i que jo hi podria donar suport i així ho van engegar.
(La Carme em diu que llavors no era feminista però jo li faig veure que la seva vida ha estat un acte de reivindicació contínua i que ha estat sempre feminista sense saber-ho i ella riu.)
Ara vam celebrar els 25 anys del grup de dones. Ens trobàvem cada 15 dies i fèiem xerrades, sobretot treballàvem el goig de viure, l’autoestima. Et podria explicar tantes coses…
Tot va ser anar reciclant a les persones, un treball de fons, per fer canviar idees molt assentades. El primer dinar que vam fer un 8 de març, hi havia dones que no volien venir per no deixar el marit sol i de mica en mica parlant anaven canviant.
Després estaven tan contentes d’haver-ho fet! I les que es mostraven predisposades les implicàvem per col·laborar com a voluntàries. I si n’hi havia havien de tenir feines concretes, i així va ser.

En quins projectes col·lectius estàs vinculada actualment?
El mes de juny de 2009 vaig plegar i el mes de gener vaig dir “ara comença l’any” i vaig decidir col·laborar amb el grup de Sants Barcelona Decideix. Vaig estar en parades informatives i el mes d’abril ens vàrem dedicar, tot un dia, a recollir signatures per donar suport al moviment Barcelona Decideix. El mes de juliol ens vàrem adherir a l’Assemblea Nacional com a Territorial de Sants-Montjuïc per la Independència, va ser una de les primeres que es va constituir. Ens reuníem al Centre Social de Sants , al carrer Olzinelles; després vam passar al local del carrer Alcolea i durant 6 anys vaig estar a la coordinació. S’ha fet de tot i he après molt.
Ara hi continuo col·laborant fent altres feines. Es respira apreci i germanor entre nosaltres. Tenim molt bona entesa.

Què destacaries de la teva trajectòria vital que t’hagi marcat per ser la persona que ets actualment, una dona lluitadora i compromesa amb el barri i la societat catalana?
Potser uns valors que ja tenia de soltera, i que la mare i el pare tenien molt clars: el treball, l’honradesa i tenir paraula. La relació amb diversitat de persones i col·laboracions en diferents causes em van portar en varietat de camins a desenvolupar aquests valors de joventut, sobretot pel que fa al barri i el seu entorn.
Jo era molt vergonyosa, sempre em semblava que allò no ho podria fer i encara de vegades també me n’adono, que em sento insegura. Però quan fas les coses i les fas amb ganes, arranques molt però això també té un preu, comporta un cert desgast.

Per què et vas apuntar a la Coral?
L’any 1992, l’any de les Olimpíades, la Montserrat Vilà ens va animar a anar a cantar a la Coral Sant Medir. En Jaume havia dirigit els cants de la missa a Santa Dorotea i vam decidir anar-hi i així ja hem anat seguint fins al dia d’avui.

Consideres que la Coral t’ha aportat benefici?
Cantar en una coral sempre aporta beneficis si t’agrada cantar, t’agrada la música i t’agrada la convivència entre les persones. Si t’agrada aprendre, i esforçar-te, perquè també hi entra l’esforç, amb la Coral penso que he viscut actes i hem anat a llocs que si no estàs en una coral no ho vius, és d’agrair molt.
Els cantaires hi posem el que podem però quan estàs allà, en segons quins actes, et sents un privilegiat. Per mi el dia de Sant Medir, estar allà cantant, amb totes les colles, amb tota la gent que entra i nosaltres cantant, sembla que estiguem en un poble. D’uns anys cap aquí s’ha entristit perquè han canviat les coses a nivell de polítics que estaven amb nosaltres, com el Quim Forn, i ara són a la presó. Això et dol, t’entristeix per dintre. Però és bonic que es conservi.

Què milloraries de la Coral?
Millorar… cada grup, cada entitat sempre es pot millorar. Però Déu n’hi do i l’esprint que s’ha fet amb això de la covid, és per treure’s el barret. Hi ha d’haver una força que aguanti això, sigui a nivell dels ordinadors, d’enviar un vídeo i mantenir el caliu… Això és el que hem de mirar fer entre tots plegats. Seria una pena que les entitats de tants anys ara se n’anessin en orris amb tot el que ha costat –hi hagut alts i baixos; doncs mirem d’aguantar.
Ara quan veig el Ramon, el nostre director, penso que és com la meva família de casa, tots implicats i això només es pot tirar endavant així.

Em pots dir tres motius pels quals val la pena apuntar-se a la Coral Sant Medir?
Per cantar, per compartir i per gaudir. I d’aquí et trobes amb moltes coses bones.

Per acabar, tu ets una persona molt activa, d’on treus tanta energia?
Soc molt organitzada, l’organització dona espai per fer moltes coses i, a més, he tingut molta ajuda.

I diu: “Una dona no es jubila mai. Seguiré activa mentre tingui energia i salut.”
A la Carme a la vida li ha vingut tot molt fluït, la seva participació sempre ha estat vinculada a les necessitats que s’ha trobat pel camí i amb l’ànim d’ajudar els altres i crear societat, però per a mi té un gran mèrit: tots els projectes en els quals s’ha implicat ho ha fet de cor i amb il·lusió. S’ha trobat pel camí amb gent fantàstica, però també ha estat capaç de veure quan tocava fer un pas enrere i deixar-ho. I això li ha permès que se li obrissin noves portes. Sense buscar-ho sempre li han sortit coses que l’han fet feliç.

Us recomano llegir l’escrit del vol de l’àliga que li va regalar una companya que feia ioga al centre cívic i a ella li va semblar molt bonic i una lliçó de vida.