Carme Ruiz Valverde

A casa seva el dia de l’entrevista.

Nascuda a Barcelona el 20 de maig de 1941

Cantaire de la Coral Sant Medir des del 1985

Avui entrevisto la Carme Ruiz, una contralt afable, amorosa i estimada per tothom. Només arribar al seu pis, situat al cor del barri de Badal, m’espera a la porta amb el seu somriure generós i la seva tendra mirada i m’ensenya el seu racó preferit: una terrassa preciosa, plena de plantes i flors de colors, una terrassa plena de vida com ella. L’entrevista, que és quasi com una crònica social de l’època, la fem en un despatx folrat de llibres. Es nota que la lectura i l’estudi han estat béns molt preuats en aquesta casa, que llueix a les parets il·lustracions de la Fina Rifà (https://www.finarifa.com), gran amiga de la Carme.

Hola Carme, explica’m els teus orígens familiars.

La meva mare, amb 17 anys, va venir d’Almeria a Barcelona amb la seva mare, era l’any 1922 i aquí hi havia una família catalana que les van acollir fins que de seguida van trobar una casa. La meva mare cosia, era sastressa, va trobar feina de seguida i es van espavilar les dues, es van aclimatar de seguida aquí.

El meu pare provenia de Cartagena, era una mica més “echao p’alante”. Quan va venir a Barcelona, va conèixer la meva mare i van festejar molts anys perquè la meva àvia, que era tota una senyora però molt dominant, no li agradava per a la meva mare.

L’any 39, quan va acabar la guerra, es van casar. Ell era un bon ebenista i era de la CNT, era anarquista però era la persona més pacífica del món i per aquest motiu el meu pare va estar a un camp de concentració a Medina de Rioseco (https://diariodevalladolid/muros-olvidados).

Abans d’agafar-lo va tenir la possibilitat de passar a França però li van dir que havia de llançar el carnet de la CNT i agafar el dels comunistes, i el meu pare va dir que no i el van enganxar i s’ho va passar molt malament perquè fins i tot els van dur a un cementiri i van fer veure que els anaven a afusellar, els van posar a la paret com si els anessin a afusellar. Va passar molt…

El meu pare em va deixar el meu gust per llegir, no havia anat massa a escola però tenia molta afició a la lectura i el cine també li agradava molt. Quan hi havia les estrenes el diumenge al matí hi anàvem tots dos perquè la meva mare es quedava fent el dinar; el meu pare, menys amb mi, era una mica masclista: no volia que la meva mare treballés, deia que el treball era per als homes.

Casament pares de la Carme. Agost del 1939
Pares. Agost del 1939

Mai vaig arribar a entendre que un home com ell tingués aquestes idees tan masclistes i quan jo li vaig dir que tornava a treballar de mestra, llavors content em va indicar tot el que havia de fer. En canvi a la meva mare que cosia i li agradava no la va deixar treballar fora de casa.

De les seves idees anarquistes, ell tenia molt clar que no volia molts fills, deia: “tenir fills és prostitutes i carn de canó” (segons la Carme, frase que està dintre l’ideari de la CNT) i ell ho va complir. Ell volia un nen però va néixer una nena, però a aquesta nena se la va estimar molt i jo també me l’estimava moltíssim.

I en aquest context, quina va ser la teva educació?

A l’escola. Plaça Espanya

Els meus pares, gent treballadora, es van sacrificar i jo vaig estudiar. A la meva classe només érem 3 noies, tot eren nois perquè llavors (anys 50) les noies no estudiaven. Al poc temps, com m’agradava molt la música, em van apuntar a fer piano, anava a una mestra que vivia a la cantonada de casa, al carrer Diputació, i que era taquillera de metro (i aquí la Carme riu) i com jo no tenia piano a casa anava allà a estudiar. Vaig fer un parell d’anys amb ella.

Un dia ens van convidar a casa de l’amo del taller on treballava el meu pare i la seva filla tenia un piano, el meu pare d’amagat es va ficar a l’americana una partitura (la Carme riu recordant-ho) i no sé com s’ho va fer perquè jo toqués aquella partitura i a partir d’aquí van decidir comprar un piano.

A casa en quina llengua parlàveu?

Amb els meus pares jo parlava naturalment castellà, a la meva mare mai la vaig sentir parlar català però l’entenia perfectament, però el meu pare parlava un català de municipal, era molt divertit. El parlava bé però amb un deix… de fora. Els pares del Lluís (el seu marit) també eren de Cartagena i parlaven castellà.

Jo vaig aprendre a parlar català allà al carrer Diputació on vivia, hi havia una família que era de Lleida i que tenien 2 nens més petits que jo, i diria que el vaig aprendre jugant amb ells, quan tenia 5 o 6 anys.

Tant jo com el Lluís el vam aprendre al carrer, jugant. Els nostres fills han parlat sempre català als quatre avis. I el meu pare els parlava en aquell català tan divertit. Mai va haver-hi cap problema amb la llengua, el meu sogre només una vegada va dir que “no entiendo yo esto del catalán”, pobret…Però mai hem tingut cap problema.

El tema de l’educació ha estat un pilar de la teva vida, oi? Com va començar?

Jo, quan vaig acabar el batxillerat elemental, vaig continuar i, encara que llavors la carrera de mestra la podies començar amb aquest títol, alternava el batxillerat superior amb els estudis de mestra i també feina piano, anava al conservatori.

Els meus pares, amb aquella senzillesa d’una família sense estudis, ho van fer tot per mi. Però no et pensis que em van mimar, em van educar com una espartana. Els dissabtes si calia fregar el terra jo ho feia i fregava els vidres i ajudava la meva mare i m’encantava…

Llavors quan vaig acabar els estudis per ser mestra, a través d’uns amics, em van trobar una molt bona escola de l’Hospitalet que era l’escola Montessori, que en principi seguia el mètode de la Dra. Montessori (https://mètode montessori/escola).

La directora havia estat alumna de la Maria Montessori, però va muntar l’escola en “plan” de guanyar diners, a la meva classe tenia 60 alumnes de P5!! Jo arribava cada dia a casa plorant, m’ho vaig passar fatal, era molt jove, no tenia ni divuit anys. Vaig decidir que me’n sortiria, em vaig comprar els llibres Montessori i amb això feia el que podia, em vaig posar a fer material perquè no n’hi havia… Tot ho feia en castellà, llavors no hi havia l’escola catalana.

I en aquell moment va ser la primera vegada que vaig veure que molts nens catalanoparlants estaven en desavantatge… Si demanaves paraules que comencin per “d” i et deien “destral”, què havies de dir? Això devia ser cap a l’any 58-59 (temps de la dictadura franquista, amb molta repressió i hi havia gent que si li parlaves en català et deia “háblame en cristiano”).

Jo sabia el català parlat (llavors encara es deia bocadillo, el buzón, el xarco…), no hi havia una cultura de llengua catalana. En aquesta escola vaig conèixer el Lluís, que va venir a fer una substitució i allà es va fixar en mi.

Finalment vaig canviar d’escola perquè en aquella època les dones cobraven bastant menys que els homes i una amiga que treballava als Escolapis de Diputació se n’anava i em va dir si volia substituir-la. I fins que em vaig casar vaig estar allà: em pagaven millor i tenia més vacances i menys alumnes a la classe (25 o 26).

Quan ens vam casar, l’any 64, vam anar a viure de lloguer a Sant Boi perquè no teníem res, jo el que guanyava ho donava a casa i els últims 3 mesos em van deixar que em quedés jo amb els diners. Als nou mesos neix una filla, l’any següent la segona i als cinc anys el petit. Llavors clar… ni t’explico, “a tope” amb les criatures, no podia treballar fora de casa i el Lluís es dedicava a corregir (llavors era corrector de l’editorial Laia).

I la teva parella, Lluís López del Castillo, reconegut lingüista i pedagog de la llengua catalana, com et va influenciar?

Aquí la Carme em mira i diu: em va sobtar aquesta pregunta, ja t’ho dic… A veure està bé però, i jo? De quina manera vaig influenciar jo el Lluís? Després d’aquesta reprimenda (entre rialles) li dono la raó i rectifico la pregunta: com us vau influenciar mútuament?

Quan ens vam casar, el Lluís només tenia un títol que donava Òmnium de professor de català i gràcies a això treballava de corrector, però jo tenia al cap que el Lluís havia d’acabar la carrera de Filologia (només havia fet 2 o 3 assignatures) i m’hi vaig posa ferma fins que va acabar. I això és una medalla que em poso jo!! (diu tota orgullosa)

La tesina del Lluís

A la carrera ell va conèixer grans lingüistes com el Sebastià Serrano o en Joan Solà (https://Sebastià Serrano, https://Joan Solà), que el va eximir d’anar a les seves classes perquè ja es veia que tenia nivell, ell era un autodidacta i la universitat només servia per tenir un títol. La tesina que va fer és el que el va fer famós: “Llengua estàndard i nivells de llenguatge”. Li van posar un excel·lent però no li van fer cap mena de comentari com a reconeixement.

En aquest temps el Lluís va fer el Faristol, un llibre de text diferent pensat perquè els nois i les noies poguessin estudiar el català sense mestre, incloïa 25 lliçons divertides, il·lustrades per Pilarín Bayés (https://Pilarín Bayés) sobre els conceptes més elementals de l’ortografia catalana. Va sortir l’any 66: les primeres lliçons van sortir al Cavall Fort i després es va publicar el llibre d’exercicis. Al final hi havia com un examen i això la gent ens ho enviava a casa i ell ho corregia.

Del Faristol, el Lluís mai va cobrar res i tampoc del Diccionari. Mai ens han sobrat els diners però mai hem estat egoistes ni ambiciosos. El Faristol va ser el llibre més venut per Sant Jordi, devia servir per tapar algun forat de Cavall Fort, que era l’editorial.

Quan tens un personatge d’aquesta envergadura a casa no n’ets conscient i jo ara penso: i a més a més li feia fregar plats (i es peta de riure). Així com jo tenia molts hobbies, el del Lluís era la cuina. Al final de la seva vida (va patir Alzheimer) m’ajudava amb les bledes i les mongetes… ja no estava bé i l’asseia a la taula del menjador amb unes tisores i les mongetes perquè les arreglés i així donar-li alguna feina.

Era una persona increïble, quan et falta una persona de vegades t’oblides de les parts dolentes, però jo amb el Lluís penso: ens havíem barallat? Mai!! Sí que discutíem però sobretot per qüestions pedagògiques (https://llegim.ara.cat/opinio/lopez-castillo).

En algun moment et vas reincorporar en el món del treball?

Trobar en aquella època una escola per a les nostres filles era difícil i primer vam pensar en portar-les a les monges, però no formava part del nostre ideari i el Lluís va trobar propaganda de l’escola Barrufet, vam anar-hi i ens va encantar. Al poc de començar el meu fill es van quedar sense una mestra i em van demanar per treballar-hi. Jo feia anys que no treballava, ja estava perdent el tren, però m’hi vaig llançar i tota la meva vida ha estat dedicada a aquesta escola.

Una escola que primer només era parvulari i sense mitjans, els pares vam posar uns diners a compte per tirar endavant. Quan marxaves els podies recuperar però la majoria de gent els va deixar. Després, com que els pares demanaven que es continués, es va comprar un edifici a Rei Martí, es van fer obres i allà ens vam instal·lar.

Quan van començar hi havia la idea que cada alumne s’havia d’escolaritzar amb la llengua materna però això de seguida es va veure que no podia ser. Aquí el Lluís va començar a treballar perquè el català fos llengua vehicular per a tots. Ell fora de l’horari escolar feia reforç a les criatures que no sabien català, ho feia de manera desinteressada.

El Parlament Europeu va donar un premi a l’escola per un treball que vam fer amb un grup d’avis. El nom del projecte “Aprendre amb la gent gran” va sortir dels meus alumnes (https://aprendre amb la get gran).

Jo vaig aprendre molt de les tres fundadores: fèiem pinya, lluitàvem per una escola pública de qualitat, arribava l’estiu i, com que no teníem nenes no cobràvem, escombràvem, pintàvem les cadires, lluitàvem molt. Sempre vam ser molt fidels a les nostres idees, ara ha canviat… Quan passes angúnies i fatigues per una cosa que val la pena li agafes una estimació molt gran (https://escolabarrufet.cat/escola/una-escola-amb-historia/).

Amb els seus alumnes en un concert.

Amb les nostres lluites vam aconseguir que ens donessin l’edifici del Vapor Vell i llavors ja va passar a ser pública i nosaltres vam haver de fer oposicions per mantenir el lloc de treball. Hi vaig treballar fins a la jubilació. El Lluís va estar treballant a la Universitat fins als 70 anys, que va quedar de professor emèrit. La Universitat era la seva vida.

Així que tu et vas jubilar molt abans que ell plegués?

Nosaltres érem molt independents, jo em vaig jubilar als 63 anys i vaig estar 10 anys estudiant jardineria i a finals de curs anava per Europa a veure jardins i ell encantat que jo me n’anés… Mai ens vam ofegar l’un amb l’altre.

De viatge al Caire.

Amb això de viatjar també el vaig influenciar, nosaltres viatjàvem tots cinc: quan teníem diners, anàvem a les quimbambes, ben lluny (vam arribar a la Unió Soviètica), i si no teníem diners anàvem de càmping (ell sempre es queixava de les pedres), cantàvem al cotxe, jo era molt feliç…

I aquí la Carme m’emociona quan diu: sempre hem sigut feliços, jo sempre penso que la terra és el meu cel. Jo no soc creient però penso que he tingut molta sort en la meva vida.

Com vas conèixer la Coral Sant Medir? Quants anys fa que hi cantes?

La Coral la vaig conèixer a través d’una companya de l’escola que hi cantava i m’hi va animar, perquè jo tot ho acabava cantant. Devia començar cap als 40 anys (en porta quasi 40 cantant!!!). De la Coral de la gent antiga en quedem quatre o cinc… sort que heu entrat gent jove perquè sinó ens hauríem ensorrat. Està bé que es renovi. Quan vaig entrar em va encantar, ens portàvem força malament, rèiem i el director (Xavier Vilajosana) es desesperava. Ara ens portem molt bé.

Amb la Coral sant Medir

Explica’m alguna de les teves millors experiències a la Coral.

Una de les bones experiències va ser la missa de Mozart que vam cantar per Sant Medir, amb orquestra i una soprano solista (https://www.youtube.Mozart Missa brevis in C). Amb aquesta missa vaig gaudir molt. Va ser emocionant!! És de les coses mes maques que hem fet!!

I una cosa personal va ser cantar, amb la Mercè Fatjó, el duet dels gats de Rossini al Palau de la Música (https://www.youtube.com/duet dels gats). Vam fer de solistes. El Xavier havia decidit fer un concert dedicat als animals: vam cantar el grill, la truita… i nosaltres vam fer el duet dels gats. El Palau era ple de nens d’institut i ho van retransmetre per Catalunya Música. Per mi va ser… De l’època del Xavier tinc bon record perquè érem joves.

Ha estat molt complicat per a tu seguir els assajos online? Has trobat a faltar els assajos presencials?

Jo estic contenta perquè mai havia fet res online i potser el primer dia em va costar, ho feia amb el mòbil, no trobava el botó i tothom em feia indicacions…i jo m’atabalava. Però n’he après sense cap ajuda, n’estic molt orgullosa. Soc molt tossuda i ara amb l’excusa que soc gran tinc permís per equivocar-me, però he trobat a faltar els assajos presencials.

Crec que ha estat una meravella, que sort que tenim el Ramon, un mestre extraordinari! Que per ell la Coral és com jo mateixa amb l’Escola Barrufet, tot l’amor que poses quan una cosa t’agrada… Al Ramon se li nota, la Coral és la seva vida, a ell no li plany fer aquest muntatge o l’altre perquè se sent seva la Coral. Jo amb això li estic súper agraïda.

Estic contenta, però us he trobat a faltar. No és el mateix cantar sola que amb totes. Ara, però, he estudiat més per si em fan cantar sola, jo en els presencials de vegades no estudiava.

En Lluís a la coral.

En Lluís també va ser membre actiu de la Coral fins al darrer moment, oi?

El Lluís va tenir Alzheimer. Jo l’havia animat a venir a la Coral, tenia una veu preciosa, però els últims dos anys vaig patir molt, s’enfadava amb tothom, es perdia amb la partitura… va ser horrorós. El darrer any va ser fatal, fatal. Llavors l’any següent vam plegar, jo també vaig deixar la Coral per cuidar-lo i ho vaig fer durant 4 anys intensivament.

Pensa que no coneixia les filles, deia que marxessin. És una malaltia cruel. Quan veus la persona que havia estat, “carinyós”, un pare excel·lent, les meves filles es barallaven per qualsevol tonteria i jo enviava el Lluís per posar-hi pau i quan jo anava de colònies amb els nens de l’escola, a casa per ells tres era la setmana gran… En fi, t’explicaria quaranta mil històries…

Fer de cuidadora és dur?

El vaig plorar més durant la malaltia que quan va morir, vaig plorar de veure’l i ell em veia plorar i em preguntava què passa i m’acostava el seu front al meu com una mostra de “carinyo”… Quan va morir va ser com un alliberament i això també és dur d’acceptar. Era duríssim de veure’l, va morir amb 42 quilos i en pesava 80. No vaig tenir ajuda, vaig estar jo sola.

El darrer estiu ja va ser impossible, era un altra persona i ja no controlava, i els fills van decidir portar-lo a una residència, va entrar a finals de setembre i va morir al juny. Jo cada dia hi anava, era una residència maca. A mi penso que em va reconèixer fins al final, li feia les “carantonyes” i li aixecava els pantalons perquè li toqués el sol.

El Lluís va morir l’any 2018 i enguany se li han fet diversos homenatges. Des de “Racons del Cor” li volem rendir el nostre petit homenatge parlant amb la dona de la seva vida, que l’ha estimat, l’ha acompanyat i l’ha cuidat fins al final. La Carme és una dona molt ferma, amb el cor net, estima la vida i totes les petites coses del dia a dia, una virtut que no tothom té. Diuen que gaudint de les coses petites i senzilles és com es troba la felicitat i penso que la Carme és feliç i transmet aquesta felicitat. Que per molts anys el seu cel sigui aquesta vida!!

Raquel Puig

Cantaire del Cor d’Adults

Trencadissos d’arena

Anna Pena Miralles NINA DE DRAPDes que ja no hi etsm’he convertit en una nina de drap.Em capbusso per nits sense figuiada per la llum del teu somriure.Estrelles de mar em saluden.Mentre cerco amb ulls borrososalguna cosa que no encerto a trobar.I tot i així em...

La tendresa d’un concert

Aquest passat mes de juliol, després d’una pandèmia desoladora de més de dos anys, i de no poder escoltar un concert, finalment al Teatre del Centre Cívic de Sant Vicenç de Montalt vàrem poder gaudir de la música i el cant de la Coral de Sant Medir, del barri de Sants...

IMMA JEREMIAS PUIG

A casa seva SopranoNascuda el 1947 L’Imma em rep a casa seva, al barri de Bellvitge,on ella ha estat molt implicada en totes les lluites socials i laborals. Una persona serena, discreta, darrere la qual hi descobreixo un univers d’experiències, coneixement i una...

De lo viatge que los Blauets de lo Santuari de Lluch feren a lo lloc de Sants, e de la immillorable acollida que allà els oferiren les gents de la ciutat.

Ab tant, tots ells partiren dos jorns passats lo dit, ço és dia XXI d’aquell mateix mes. E ho feren  prop de l’hora del migdia des de lo port de la Ciutat Fidel d’Alcúdia, al nord de l’illa major de les Gimnèsies. E navegaren durant les hores a bord d’una gran...

El meu pas per Idol Kids

En primera persona Laia Soler Hola, soc la Laia i explicaré una mica la meva experiència a Idol Kids, com va anar tot i com ho vaig viure jo. Bé, per començar em vaig presentar al càsting. El primer va ser online i després vaig haver d’anar a fer un segon càsting a un...

Entrevistem a Bernat Muñoz

En Bernat Muñoz és actor de teatre, de cinema i de televisió. Ha treballat sota la direcció de Joel Joan, Toni Albà i Ventura Pons, entre molts d’altres. Ha treballat en sèries com ara Nit i Dia, Cites o La Riera. També ha dirigit més de 15 obres de teatre entre el...

Entrevistem Olga Miracle

Soprano solista, professora de cant i tècnica vocal, i adjunta a direcció de la Coral Sant Medir En el Saló de Cent Fem l’entrevista a la Sala Vivit, un dels espais de treball de l’Olga però també el seu indret de creació i un lloc on ofereix formació i concerts de...

Montserrat Garcia Rodrigo

Neix a Barcelona l'any 1941 Cantaire de la Coral Sant Medir d'ençà que tenia quinze anys Aprofitem la trobada de la Coral al parc de Belloch a Cardedeu per conversar distesament, assegudes en un banc dels jardins d’aquest lloc magnífic, amb la Montserrat Garcia, una...

Entrevista a Albert Forcades

Membre fundador de l'Associació MésJunts sempre anem més lluny L'Albert en el lliurament dels premis Octubre a la Trajectòria -Sabem que tens una estreta vinculació amb el barri d’Hostafrancs i que ets vocal de la Junta Directiva de la Federació d’Hostafrancs que...

Cal saber solfeig per cantar en una coral?

LA VEU, LA MÚSICA i EL CANT CORAL La veu és la nostra eina més important per comunicar-nos i la nostra parla és un reflex de molts aspectes de la persona. Per això és molt important saber tenir cura de la veu i aprendre a cantar. Tothom que té unes cordes vocals sanes...