El rei JuanCarlos I, el Borbó que ens va ser imposat per Franco, ha dilapidat milions d’euros espanyols durant el seu mandat. Pablo Hasél, cantautor, ho denuncia amb les seves cançons i l’empresonen! Pensava que aquells temps ja havien passat!
Els anys 70-80 es van produir moltes lluites contra la dictadura de Franco. Per aquest motiu el poble es va organitzar per respondre, defensant la llibertat.
Sant Medir va ser una parròquia compromesa amb aquestes lluites, situant-se al costat dels veïns i veïnes, i dels obrers. En un dels locals del campanar hi havia una multicopista. En Xarles, el meu marit, treballava fent còpies d’escrits i fulls de mà, sense parar, que preparaven veïns compromesos contra la dictadura i a favor dels presos polítics i obrers. Encara que sempre estava vigilada per policies, en els seus locals es va constituir Comissions Obreres.
Recordo el dia que hi havia convocada una manifestacióa favor de l’Estatut d’autonomia. Vam sortir de la Parròquia amb Mossèn Vidal al capdavanti, com nosaltres, anaven arribant riuades de persones de diferents punts de la ciutat mentrecridàvem: “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia!”.
Va ser en aquests anys convulsos quan els cantautors van aparèixer i van saber posar paraules a aquelles lluites, acompanyades de melodies que ens van colpir tant que se’ns van encomanar immediatament i per sempre!
Lluís Llach, “Més lluny, hem d’anar més lluny…”
Raimon, “No, diguem no, nosaltres no som d’eixe món…”
Ovidi Montllor…
Maria del Mar Bonet, “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”
Guillermina Motta… i molts més.
Però, per poder passar la censura, en la majoria de les lletres canviaven les paraules utilitzant metàfores que tots enteníem. Potser en l’actualitat els poetes hauran de fer el mateix…
A Sants teníem la cantant Núria Feliu. Ella no era cantautora, sinó intèrpret; la seva aportació a la causa va ser, entre d’altres, traduir boleros i altres temes famosos al català. Es va fer molt popular, sobretot al barri, on oferia concerts gratuïts per recollir diners pera les campanyes reclamant millores al barri (espais verds, escoles, millores urbanístiques…).
Gràcies a aquelles lluites, es van guanyar espais com la plaça de Sants (on estava projectat fer-hi un pas elevat), les Cotxeres de Sants (que havia de ser el Museu del Tramvia), o el parc de l’Espanya Industrial, on el projecte era tallar els arbres i omplir-lo de blocs de pisos, com els que ja s’havien començat a la part del Casinet.
Els poetes, els artistes, posen paraules per explicar, reclamar, consolar, per fer un crit d’alerta i despertar-nos de la nostra comoditat.
Junts i units, els poetes, els artistes, el poble, podem defensar millor els nostres interessos i vigilar l’especulació, perquè els diners tenen una gran força. Aprenguem del passat.
Aurora Ribas
Cantaire del Cor d’Adults