Feminisme i música
Les arts no han estat, al marge del que durant molts segles s’havia entès, un món exclusivament d’homes. La música no n’és una excepció: inherent a l’ésser humà, la música ha servit per canalitzar emocions, pensaments i idees tant d’homes com de dones. En el transcurs de la història trobem nombroses mostres de dones artistes que, relegades a exercir el seu art amb dificultats o en l’àmbit domèstic, havien de lluitar per fer-lo conèixer o bé signar les seves obres amb pseudònims, per la qual cosa la “Història de la Música” és plena de noms masculins i injustament ha obviat un immens nombre de destacades compositores i intèrprets de tots els temps.
Amb mil·lennis d’antiguitat del que anomenem art i cultura de la humanitat, curiosament és ben tard que s’inicia el fenomen “feminisme i música”, o més ben dit quan això comença a fer-se notori i es redescobreixen compositores de tots els temps i surten a la llum les seves obres. La música sovint va darrere les arts plàstiques i la literatura. Des del meu punt de vista i experiència més personal, puc afirmar que a l’escola sí que vaig estudiar destacades dones escriptores, pintores i pedagogues, però se’m fa difícil recordar el nom d’alguna compositora. I durant anys i anys d’estudis al Conservatori Superior de Música, rarament s’interpretava alguna obra escrita per una dona, tenint en compte que n’hi ha hagut tantes al llarg de la història. Senzillament no es coneixien, no s’havien inclòs als plans d’estudis i probablement les nostres professores i professors no en tenien coneixement.
En el camp de la música, el “feminisme” entès com a impàs reivindicatiu per incloure la música de les compositores al circuit acadèmic, als plans d’estudis i al coneixement general, es comença a fer palès en els anys vuitanta i noranta del segle XX (és a dir, ben tard! Però com diuen, val més tard que mai): la investigació musicològica en el món occidental fa un gir clar per fixar-se en alguns noms de compositores de l’època medieval, de l’època barroca, del romanticisme i en general de totes les èpoques. I avui dia, gràcies a les investigacions i sobretot internet, tenim accés a la seva música; sorprèn l’immens llegat d’obres editades, arxivades en centres documentals, museus i editorials, i perfectament accessibles.
El projecte sobre música d’autores que actualment estic desenvolupant s’anomena “Madre non mi far Monaca” (Mare, no em facis monja); aquest títol prové d’una cançó que va ser una tonada molt coneguda al llarg del segle XVI, que va transcendir temps i fronteres i es va fer coneguda a diversos llocs d’Europa: se’n coneixen versions en italià, alemany, francès i anglès. La tonada va ser tan popular que fins i tot va influir en la música culta d’èpoques posteriors durant molts anys. Respecte al text de la cançó, tot i que en algunes les paraules varien, en moltes expressa la tristor d’una noia que es veu abocada a ser allò que no vol. Segurament aquest era el sentiment de moltes dones de l’època que no van poder realitzar el seus anhels. Tanmateix, moltes dones de l’època, des de la seva condició de religioses, tot i que potser a l’inici no sempre fos per voluntat pròpia, varen poder tenir accés a l’estudi i la cultura, i en molts casos, esdevenir nostrades compositores.
Els concerts d’aquest projecte, que realitzo amb la col·laboració d’altres músics especialitzats, fan un recorregut per la música del segle XVII i començament del XVIII amb obres de dones que, contravenint els hàbits de l’època, es van dedicar plenament a la música, ja fos des de la seva posició de religioses o, encara més meritori, des d’altres àmbits de la societat. S’hi inclouen obres d’Isabella Leonarda (de qui s’acaben de commemorar els 400 anys del seu naixement), Caterina Assandra, Barbara Strozzi i Élisabeth Jacquet de La Guerre.
Tornant a la meva experiència, he de reconèixer que vaig acabar la carrera de cant sense conèixer aquests noms perquè, com he dit abans, encara no formaven part del reconeixement acadèmic, però també voldria constatar que no vaig trigar a interessar-me per la seva existència; sabia que calia trobar bona música de genis femenins de la història, i especialment de l’època barroca, que és un dels meus focus d’interès des de fa molts anys. I les vaig trobar. També sento el compromís de cercar repertori adient d’aquestes autores per a la Coral Sant Medir; i des de l’entitat i la voluntat musical amb la qual sempre cerquem enriquir-nos, trobar els moments adients per treballar-lo. Leonarda, Assandra, Strozzi, La Guerre: és un goig seguir descobrint la seva música cada dia i així voldria que elles, des del seva més íntima voluntat creativa, genialitat i lluita com a dones artistes, se sentissin ara satisfetes de ser reviscudes i interpretades al segle XXI.
Olga Miracle
Directora de tècnica vocal de la Coral Sant Medir