Entrevista a Victor Dresbach

Cantaire de la Coral Sant Medir des de fa més de cinquanta anys.

En aquesta entrevista parlo amb en Víctor Dresbach, tenor del Cor Adult, un alemany de naixement, emigrat a Catalunya després d’una història familiar molt intensa i totalment condicionada per fets històrics clau com la Guerra Civil espanyola o la Segona Guerra Mundial.

El Víctor no només ens obre la porta de la casa on viu feliçment casat amb una santsenca de la Bordeta des de fa més de 54 anys, sinó que també ens obre el seu cor i ens explica moltes coses que ens fan vibrar i emocionar. I de pas fem un petit repàs d’història.

El teu primer cognom, Dresbach, d’on és originari?

És un nom compost, Bach vol dir rierol i Dresve de tres. Tinc referències del nom des de 1780. Guardo un llibre dels meus avantpassats ja que abans, en temps de Hitler, tots els alemanys estaven obligats a fer-lo (és com un arbre genealògic). El meu pare ja l’havia confeccionat per al meu germà, que és dos anys més gran.

Dresbach era el nom d’una casa de pagès on vivia el meu avi, Ewald, el seu pare ja era pagès, i al meu pare li van donar l’ESO d’aquell temps perquè no volien que fos pagès (d’això ja en fa cent anys). Va fer els estudis de comerç exterior, va estudiar idiomes. Tinc també alguna pintura seva i també va tocar el violí.

I el teu pare perquè va venir a Catalunya?

Estem parlant d’un temps bastant complex. Alemanya va perdre la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Quan va acabar, el meu pare devia tenir 12 o 13 anys. El Tractat de Versalles va arruïnar Alemanya, era impossible pagar aquell deute de guerra que tenien els alemanys, estaven en la misèria total.

Llavors suposo que el pare va veure que aquí a Espanya, durant l’època de la Dictadura de Primo de Rivera, en què es va organitzar l’Exposició universal del 1929, l’economia estava com l’any de les Olimpíades del 92, tot funcionava. I va venir a Espanya a treballar com a representant de productes industrials alemanys.

I amb la teva mare on es van conèixer?

El meu pare i la meva mare es van conèixer aquí, a Barcelona. La meva mare era filla d’un fabricant de licors, una empresa familiar petita de la Bordetaon tots hi treballaven (licors Argentí), que fabricaven el famós licor de taronja Royal kit.

La meva mare, que havia anat internada a unes monges a Gelida, als 14 anys es va posar a treballar a la botiga de licors de venda al detall, el meu pare passava per davant de la botiga, la va veure i… és que ma mare era guapa! La van fer Miss Bordeta (cap a l’any 33) i llavors es van prometre. El meu avi ja va fitxar el meu pare com a director general de la fàbrica i es van casar el maig del 1936, van anar a Mallorca de viatge de noces i després cap a Alemanya per conèixer els seus familiars i amics.

Acabats de casar comencen a perseguir-los les guerres, oi?

Sí. Estant a Alemanya de visita familiar, comença a Espanya la Guerra Civil espanyola i no poden tornar. S’han de quedar a Alemanya.

A la casa de pagès del meu avi a Alemanya tot era molt dur, es munyien les vaques a mà al matí i a la tarda els 365 dies de l’any, tenien un parell d’ajudants que treballaven tot el dia a canvi d’un lloc per dormir i menjar, orinaven darrere les vaques, la comuna era fora i les aigües fecals de persones i vaques anaven al mateix forat. Tot era molt i molt primari.

I ma mare es va veure obligada a quedar-se a casa de l’avi i la cunyada i no sabia gens d’alemany.

Al cap d’uns mesos van trobar un pis social a Remscheid, prop de Düsseldorf, i hi van anar a viure. L’any 37 va néixer el meu germà. Ells seguien esperant que acabés la guerra a Espanya per tornar. Llavors, l’abril del 39 acaba la Guerra Civil espanyola, al juny neixo jo i al setembre del mateix any comença la Segona Guerra Mundial, i el pare ja no pot sortir d’Alemanya, només podia sortir la mare amb nosaltres, els fills, però el viatge era massa llarg per a un nou nascut de 2 mesos; tampoc no volem deixar el pare sol i decideixen quedar-se tots junts a Alemanya.

Van fer bé de no venir, perquè l’any 39, acabada la guerra, a Espanya se seguia amb les execucions.

Total, que l’any 41 neix la meva germana coincidint amb l’arribada de la Divisió Blava a Alemanya: eren soldats espanyols que envia Franco a Alemanya per lluitar contra els russos. I al meu pare, com que sap alemany i espanyol, l’envien a Berlín, a l’Estat Major, a fer d’intèrpret.

Ma mare es queda sola amb un nadó, un fill de dos anys i un de quatre, que li feia d’intèrpret (alemany-castellà), i ma mare sola perquè no podia comptar amb els sogres perquè estaven a anys llum de tot, de coneixements, de cultura (la meva tia de pagès considerava que les dones que es pintaven el llavis eren prostitutes).

Després de dos anys a la Divisió Blava, el meu pare ingressa a la infanteria de l’exèrcit alemany i va al front de l’Est, rebem la darrera carta seva al gener del 44 i al maig acaba la guerra i ja no en sabem res més. A l’última carta diu que estan fugint de l’atac dels russos que venien de l’Est, passant per Polònia, explica com ho massacraven tot, no deixaven res que es bellugués i ells portaven dos dies sense dormir… Era una carta de comiat.

I ta mare com aconsegueix que pugueu tornar a Espanya?

Tres anys de postguerra, i ma mare pensa que només té el suport de les cartes que li arriben d’Espanya de la mare, la família, els amics, té un gran desig i una enyorança molt gran per tornar a Espanya i, al final, l’any 48 ho aconsegueix: no sé quina organització ens va venir a buscar de nit en un cotxe, ens van portar a Colònia, Köln, amb tren, vam passar la frontera belga, on ens va acollir una família, i vam descobrir l’olor de la xocolata i del plàtan i de les taronges (jo tenia 9 anys i ho recordo).

D’allà vam agafar l’avió al Prat i ma mare, només posar els peus a terra i veure l’aspecte dels seus pares , germans… misèria pura, i enveure allò se’n hauria tornat immediatament a Alemanya.

Tots quatre vam anar a viure a casa dels avis.

Et va costar el retorn a Catalunya? Quin és el teu record quan vas arribar aquí?

El primer record que vaig tenir és el d’una gent molt estranya i diversa.Recordo arribar al pis dels meusavis del carrer Constitució, i el primer que vaig notar va ser el terra de rajola fred, perquè allà a Alemanya jugàvem sempre estirats per terra, agenollats pel terra de fusta i aquí el terra era fred. Una gelor que feia el mes de març! I només hi havia un braser.

Aquí em vaigsotmetre i no vaig fer preguntes (era mal vist fer preguntes, es considerava una impertinència), havíem de seguir el que ens manaven. Maristes, Sant Isidre missa de les 9 del matí, seguir el ritme, no podíem jugar al carrer perquè no érem nens de carrer… i ens vam integrar, vam parlar català al cap de 6 mesos.Jo em vaig integrar de seguida, ma germana també però al meu germà li va costar més perquè estava molt enganxat a ma mare, a Alemanya ell era el seu suport iva patir molt:com ell feia d’intèrpret de ma mare captava molta informació de la mentalitat alemanya.

Fa poc vaig veure una foto d’on vivíem a Remscheidi darrere poso que durant la guerra va ser el temps que vaig viure més feliç i li vaig comentar al meu germà, que diu que per ell va ser la pitjor època de la seva vida.

I la teva mare, es va acabar integrant?

L’any 60, amb 21 anys, jo me’n vaig anar a Munic a treballar a la Siemens com a pèrit elèctric i vaig viure en un pis rellogat. M’ho vaig passar bomba aquells anys, lluny de ma mare, en un ambient nou, democràcia… però ella seguia amb l’enyorança de tornar a Alemanya. Així que aconsegueixo un pis a Munic, primer visc uns mesos sol i, cap a l’any 65-66, ve ma mare.

Al cap d’un temps, decidim fer unes vacances per venir a Espanya i al tornar jo li dic: tu te’n tornesa Alemanya i jo em quedo aquí. Va ser un trencament, jo m’ofegava perquè n’estava molt pendent, perquè amb tot el que havia passat estava una mica trasbalsada, molt amargada. Però els darrers 30 anys els va passar la meva mare a Munic i va ser una vellesa agradablement feliç: cultura, concerts, teatre, pintura, gimnàs, amigues, moltes cartes i també amb els seus records… però sense enyorances.

Ma mare, a l’Alemanya de l’any 1936 no es va integrar, però quan va tornar l’any 1948 no es va trobar l’Espanya que havia deixat l’any 36 durant la República, amb democràcia… una Espanya que no tenia res a veure amb el país gris, horrible que va trobar al tornar. Tot i el patiment que havia passat a Alemanya, va voler tornar cap allà.

Tu com has viscut aquest periple familiar?

M’ha marcat molt; tinc un fondo alemany de maximitzar els recursos, no malgastar, certa tolerància i he aprofitat l’empatia que desenvolupes per adaptar-te als llocs. Als 2-3 anys, quan va néixer ma germana, ma mare estava al límit. En aquell moment jo vaig deixar de dependre de ma mare de manera conscient-inconscientiem vaig convertir en protector de ma mare. Era l’únic bé que tenia jo, que s’havia de protegir. Això marca. Tot marca.

El que va passar fa cent anys, el que en aquell moment van decidir i viure els nostres avis i pares, no és aliè a nosaltres.

I la pèrdua del teu pare en una situació tan dura com una guerra, com t’ha marcat?

Tot marca. No hi ha res que no deixi petjada.

Hi ha una cosa curiosa que m’enorgulleix i és que jo soc una còpia del meu pare; això m’ho ha confirmat molta gent. Físicament m’hi assemblo i he anat també a la venda de productes com el meu pare. Quan amb 20 anys vaig anar a Alemanya, vaig dormir a casa els meus avis i vaig anar al gimnàs on havia anat el meu pare i la gent al·lucinava perquè veia en mi el meu pare. I he estudiat el violí com ell: als 75 anys vaig començar a estudiar violí, toco cançonetes tranquil·les, el Cant dels ocells, l’AveVerum…

El fet de ser un emigrant, et fa sentir més proper a la gent que arriba aquí provinent d’altres països?

No, quan jo treballava a Alemanya hi havia molts espanyols que es trobaven a l’estació: mai vaig voler anar cap allà, no em vaig relacionar amb cap espanyol. Però és que aquí no tinc ganes de relacionar-me amb cap alemany, jo m’integro allà on soc. Quan vaig a Alemanya la meva dona diu que em transformo en alemany total i aquí socun català, català, un camaleó total!

T’agrada la música?

La música penso que és com una teràpia cerebral i espiritual, és un bàlsam i arregla les neurones. Quan estem a la coral estem concentrats en la melodia, en el que sents, en el que transmets, en el director… És una altra divisió i és una neteja de cervell, d’esperit, d’emocions…és una teràpia. I aquesta acceptació, que t’acceptin amb els teus errors i tu els acceptes amb els seus, que tot suma, que surt alguna cosa bonica… Són coses que costa trobar la paraula però… és un bàlsam.

T’agrada cantar a la coral? Què t’aporta?

 Jo fa 50 anys o més que canto; vam començar a l’època de Mossèn Amadeu, amb Agustí Cohí Grau, un gran director. Després van venir molts d’altres, el Vilajosana durant 17 anys, amb qui vam cantar la missa vermella de Montserrat, misses de Mozart, la dels gats al Palau; després el Caballé durant 10 anys, que va fer un recull de músiques populars de Catalunya, musicava totes les cançons que trobava. Hi va haver un moment que vaig plegar, amb el Vilajosana, perquè era més esforç que satisfacció.

Mentre la música em produeixi les satisfaccions actuals, i a mi em compensi l’esforç, seguiré cantant i espero que per molts anys.

Acabem l’entrevista i el Víctor em fa la següent reflexió: quan vaig llegir Cien años de soledad, vaig pensar que eren molts, però des de la meva perspectiva ara ja no són molts, només cal afegir-ne 18 als meus i ja són 100 anys!!!

I jo, un cop escoltada l’entrevista, penso: i quins anys més viscuts! El Víctor carrega a les seves espatlles una llarga vida, unes vivències intenses que l’han fet una persona entranyable, intel·ligent, sensible i empàtica. I molt interessant!

Gràcies, Víctor, per haver-nos obert el teu cor, per haver-nos permès conèixer una part de la teva vida. Nosaltres també esperem que per molts anys formis part de la Coral Sant Medir.