Neix a Barcelona l’any 1941
Cantaire de la Coral Sant Medir d’ençà que tenia quinze anys
Aprofitem la trobada de la Coral al parc de Belloch a Cardedeu per conversar distesament, assegudes en un banc dels jardins d’aquest lloc magnífic, amb la Montserrat Garcia, una gran amant de la música que podem dir que personifica la història de la Coral, ja que n’ha format part des dels seus orígens. Ella ha conegut tots els directors que hi han passat i se’n sent orgullosa. Entrevistar-la enmig de la corredissa dels petits que són el futur d’aquesta família coral és d’allò més gratificant per a les dues.
A quina edat vas començar a cantar a la Coral?
Als 15 anys vaig començar a cantar, ja en fa 65! Jo porto a la Coral des que va començar, he conegut tots els directors. Jo vaig tenir quatre fills però com que tenia la meva mare a casa no hi havia problema, perquè els deixava amb ella i me n’anava a cantar.
Montserrat, tu vas néixer al barri de Sants?
Sí, soc nascuda al barri de Sants, al carrer Finlàndia. D’allà vaig anar a parar al SOS (Centre mèdic i social de Sants) d’Olzinelles, on fèiem sortides, recessos espirituals, colònies i altres activitats, i després me’n vaig anar a la parròquia de Sant Medir, on m’hi vaig trobar molt bé, i va ser quan vaig començar a cantar. Primer els diumenges a missa, amb mossèn Bigordà, i també al matí abans de missa fèiem gregorià homes i dones. I allà vaig conèixer el meu marit, vam festejar, ens vam casar i sempre cantant. Ell alguna temporada ho va deixar per feina.
Parla’m dels primers assajos.
Els assajos sempre s’han fet al vespre. Els primers anys es feien a la parròquia de Sant Medir, on hi ha la torre, al segon pis. El primer director va ser mossèn Bigordà, amb l’Eulàlia Espinàs i Lafont, que l’ajudava a dirigir (la seva germana encara canta a la Coral) perquè llavors fèiem com ara, un assaig separat per veus. Cadascun feia un grup i després ens ajuntàvem. A mi em sembla una bona tècnica, dona bon resultat.
T’agrada molt la música?
A mi la música sempre m’ha agradat molt. A hores d’ara hi ha dies que a les 4 del matí ja em desperto, escolto música clàssica i ara que som a Nadal, un temps que m’agrada, em poso normalment grups de fora que canten música de Nadal, i és tan maco! Unes veus…! Els busco per internet, a Spotify! I em relaxa.
Jo tinc molts bons records de Nadal, de quan era petita. Estàvem amb el meu pare, la meva mare, la meva iaia, la meva germana, i a l’escala on vivíem teníem veïns a dalt i veïns a baix i quan ja havíem acabat de sopar baixàvem, ens ajuntàvem i cantàvem, i ho trobava molt maco. I són coses que trobo a faltar. Ara venen els fills, dinem i tothom va cap a casa seva. Són uns altres temps.
I el súmmum, quan estic molt trista, és escoltar Lluís Llach. En soc una fan. Hasta vaig anar a París a veure’l, a l’Olympia.
Explica’m això de París.
Una amiga amb qui compartíem casa d’estiueig a Corbera,amb qui ens vam entendre molt sempre i que també cantava a la Coral, va proposar anar a París i llavors vaig pensar que si anava a París jo hi tenia casa, perquè també tenia una amiga que vivia a París. Llavors vaig parlar amb una noia que estava treballant al despatx del Llach, em va dir que ens encarregava les entrades i que les tindríem a la taquilla. Arribem les tres amigues a París, anem a la taquilla, i les entrades no hi eren! I llavors vam parlar amb la responsable i ens va preguntar si érem les que veníem de Barcelona. Quan vam dir que sí va dir que nosaltres estàvem convidades, que no ens calia entrada! Així que vam anar-hi gratis! Al sortir em vaig abraçar al Llach.
Va ser un concert molt emotiu. En van treure un disc. Les seves lletres són un poema, n’hi ha de precioses. (Lluís Llach a l’Olympia)
Quines són les teves cançons preferides?
A mi la que em posa la pell de gallina és “Campanades a morts”. És la dels nois que van matar al nord fa quaranta anys… I després “Laura”, “Venim del Nord”… Bé, totes, però aquesta m’impacta molt perquè una vegada la vaig escoltar directament des d’on van passar els fets, a Vitòria,i la gent aplaudia. És clar, com vols que no aplaudeixin amb una lletra i una música tan maca per aquells nois que van matar (https://www.youtube.com/watch?v=okdpORaatiQ). Jo soc molt del Llach i en general m’agrada molt la música i em relaxa.
I vas a concerts?
Això sí que no ho faig, perquè soc una persona que per anar sola em costa molt, em costa sortir de casa, on m’hi trobo molt bé, hi tinc els records. M’agraden molt els musicals.
Pel que sé, tu vas engegar el projecte de la Sibil·la a Sant Medir, oi?
Sí, estava un dia a Sant Medir amb el Carles Muzas, que ja és mort, i mossèn Enric, que va dir que tenia ganes que a Sant Medir es pogués fer una Sibil·la. Vaig arribar a casa, em vaig posar al Google i vaig veure que només es feia en dues parròquies de tot Barcelona: a Santa Maria del Mar i a la parròquia de Sant Gervasi i Protasi, a la Bonanova. I llavors què vaig fer? Vaig anar al Ramon i li vaig comentar i ell va dir que teníem molta feina. Li vaig demanar si podia parlar amb l’Olga i vam començar. El primer any (2015) vam tenir molta feina, vam fer la pancarta, vam parlar amb la impremta, vam fer la propaganda… Pensa que el dia 24 a les 23 h feia anys que no hi havia tanta gent, estava ple. Va venir gent de tot arreu. Durant 5 anys em vaig fer càrrec de tot. El Ramon, en una sortida que vam tenir abans de fer la Sibil·la, em va dir que l’Olga li havia proposat cantar i que també li feia il·lusió. Cada any s’ha anat fet, també amb el cor de la Coral. Preparant-ho ens ho vam passar molt bé!
Mossèn Bigordà va venir cada any acompanyat a la Missa del Gall. A ell i a mossèn Enric Subirà els hi feia un dossier amb la lletra i la música i el Bigordà seguia la música perquè és musicòleg. Va haver-hi un any que van posar problemes per un tema econòmic i llavors ja ho vaig deixar de fer i es va fer d’una altra manera, ja no es va fer la mateixa promoció i la gent ho va trobar faltar. De tota manera, l’any passat l’Olga va fer una Sibil·la preciosa!
A nivell de directors, amb quins t’has sentit més a gust?
Amb l’Agustí Cohí Grau m’hi vaig trobar molt bé. Ara cantem una cançó seva,“Xiula, xiulant”.Me l’estimava molt. Però em va marcar molt el Josep Gustems, un nano jove que va entrar després. Portava cançons catalanes amb molta xispa, cançons molt maques. I després hi va haver el Xavier Vilajosana. En sabia molt però no estava en el seu millor moment i això es reflectia en els concerts fins al punt que es va haver de prendre una decisió i vàrem canviar de director.
El següent, Josep Caballé, feia peces molt difícils però molt maques i ell feia les músiques. Va estar molts anys i va plegar perquè vivia fora. I un any també va venir un noi jove (Ricard Bordas), que aquell any acabava els estudis de música al Conservatori. Era molt jove i molt exigent i potser la gent que formava part de la Coral no estava preparada per aquest nivell. Només el vam tenir un curs però sempre recordaré que vam cantar una peça, Il bianco a dolce cigno, de Jacques Arcadelt, que penso que més afinada ja no la podíem cantar. Ara està als Estats Units donant classes i cantant. Hi té un germà contratenor que també canta.
Com veus actualment la Coral?
Jo ja estic acabant, però a mi m’agradaria una coral, coral. Reconec que els temps canvien i que a la gent jove els va més això de ballar i fer coreografies. Com que m’agrada cantar, m’hauré d’adaptar al que no m’agradi, mai plou al gust de tothom. Però m’agradaria molt més que fos cor, hi ha moltes peces precioses. Jo, que escolto molta música, sento unes corals, amb unes veus…! I hi ha molt repertori, però a la que intervé la que es belluga… Jo ja ho entenc, però amb 80 anys això ja no t’agrada tant.
M’han dit que ets una persona molt inquieta. En quins altres àmbits participes?
Jo també estic al Consell Parroquial, a l’Espai Solidari i a la revista Pedres vivents. L’Espai Solidari és un lloc per a emigrants, on, a banda de recollir aliments, també ve gent per aprendre a cosir. Hi ha una modista que ensenya a fer draps de cuina i ara per Nadal i en altres ocasions es fa una parada, es venen les coses que es fan i aquests diners se’ls queden ells. Hi ha un ambient molt maco. Venen a les 5 de la tarda, a vegades porten els nens, es fan classes de recuperació que fan algunes mestres de manera voluntària, d’informàtica, es recullen aliments (banc d’aliments).Som quatre voluntaris i cadascú aporta el que pot.
La revista Pedres vivents la fem quatre persones: a banda de mi i mossèn Subirà, també hi ha un senyor molt gran que escriu molt bé i ara va fer un article sobre l’actual abat de Montserrat, Manel Gasch i Hurios, perquè la seva mare era de la Bordeta. Ella anys enrere havia estat monitora del casal de la parròquia, era molt amiga de l’Aurora, i es va casar amb un advocat (amb Josep M. Gasch, el fundador del Col·lectiu Ronda) i van tenir dos fills, i un és Manel Gasch, l’abat de Montserrat.
És una revista on es parla de tot per explicar com està el món i coses del barri: què es fa al teatre, a la Coral, la Festa Major… Es fan articles. A vegades reproduïm altres articles interessants… Durant la covid vam fer una revista dedicada a la gent que va morir per la covid-19, i per recordar-los vam fer dues planes amb una foto de cada un d’ells. És una feina que puc fer des de casa encara que tingui malament el genoll. La maqueto, la passo a la impremta i em coordino amb ells. Mai hauria pogut pensar que podria estar en una revista!
La Montserrat és una persona inquieta, sensible i molt implicada amb el barri, on es nota que és molt feliç. Durant l’entrevista ha transmès la seva sensibilitat i emoció davant les coses, el seu amor per la música i la gent. És d’aquelles persones que treballa, aporta als altres, participa,però sempre d’una manera absolutament discreta i considerant que els altres tenen més mèrit que ella. Però ella val, i molt! I, a més, és sincera i diu el que pensa. Gràcies Montse, cuida’t molt!
Raquel Puig
Cantaire del Cor Adult