Ab tant, tots ells partiren dos jorns passats lo dit, ço és dia XXI d’aquell mateix mes. E ho feren prop de l’hora del migdia des de lo port de la Ciutat Fidel d’Alcúdia, al nord de l’illa major de les Gimnèsies. E navegaren durant les hores a bord d’una gran nau que havien armat los generosos comtes de la insigne naviliera Baleària. E fou passat que lo vent los desvià del trajecte previst, el qual, en primer lloc, havia de ser lo Port de Salou, car los minyons volien anar a un estrambòtic lloc on els sacsegen, els malmenen e, oiu be: els posen ab los peus amunt. E açò els fa gràcia. E a aquest lloc l’anomenen ab un nom semblant a Port de la Ventura, que ni té port ni molt menys ventura, si la prenem per la seua accepció d’hauer sort a la vida.
E com anàvem dient, que si no anam en compte perdem lo fil, en lloc de menar-los a tan indecorosos menesters, lo fat redirigí la barca, ab gran fortuna, cap a l’egrègia ciutat de Barcelona, terra de comtes… e comtesses, e grans hòmens… e grans dones —que no vulc dir que aquestes gents sien altes ni gruixudes, per l’amor de Déu, dic que son grans… e no m’acudeix ara cap sinònim, e però que ja m’enteneu—. E allà les gents de lo raval de Sants los acolliren ab bondat e noblesa. Mira tú! ço volia dir de los hòmens e dones de Barcelona, que son nobles e bons e no que sien massa carregats de lliures.
E la comitiva formada per los minyons e minyones de l’escolania, destacada per don Joan, comte de Comas, anomenat lo comte barbut, ab la seua fidel e guerrejadora host, desembarcà qual feren los nobles catalans que, ja fa gairebé VIII centúries, regalaren l’illa de Mallorques a Nossa Mare de Déu e a les quatre barres de lo nostre amat comte Guifré lo Pelós, que també fou gran barbut, però no tant com don Joan, e que al cel sia.
E lo primer de tot, allò que feu lo poble de Sants en veure a los mallorquins fou organitzar una meravellosa rebuda a aquelles gents, e ho feu just a lo portal de la seua parròquia de Sant Medir, on no hi mancaren aliments, dats pels mercaders e menestrals de lo distingit mercat de Sants, per satisfer l’apetit e la set d’aquells seus convidats que havien passat lo jorn dins la gran barcassa. E molts, per no dir tots, ompliren ab delit lo seu gavatx ab la fruïció pròpia de lo bon mallorquí quan engoleix.
E no cregueu, germans, que ço fora tot lo succés, puix que encara segueix lo nostre relat.
E fou que lo XXII de lo mes de juny, a trenc d’alba, la comitiva de mallorquins e mallorquines comandats per lo comte de Comas, conegut per lo poble com lo comte barbut —tem que ço ja ho haguera dit, però tant se val, més entès si és repetit— junt ab los notables catalans que los guiaven per la ciutat, foren rebuts ab honors al majestuós Temple Expiatori de la Sagrada Família de la urbs catalana. En tal lloc los foren narrades e descrites les més destacades peripècies que hagué de realitzar lo magnífic, per no dir merescut sant, don Antoni Gaudí e tots aquells devots que el seguiren en la imprevisible e triomfant obra que tant d’honor ha atorgat a nosses contrades.
E volem fer especial menció que, en tal moment, la representació de los mallorquins compartí ab gran tristesa lo recent traspàs —havia succeit lo passat XX de juny— de lo arquitecte e molts d’anys director de les obres de la Sagrada Família, don Jordi Bonet e Armengol, molt estimat per les gents de Sants per ser, a més, lo arquitecte de l’església de Sant Medir, per la seua fe, lo seu amor a l’art e a l’acció social e, tot sia dit, a Catalunya e a l’illa de Mallorques. Que al cel sia.
E acabada la visita a lo impressionant temple, los mallorquins, acampats bé en front de la porta de lo naixement, e fent gala de la sua gran destresa per empassar, tornaren a gaudir de los aliments e viandes obsequiades per los hàbils amfitrions. E sembla que ço, vulc dir el dar aquest refrigeri a los mallorquins, no va satisfer a los vilatans de Barcelona, perquè tot seguit los conduïren a l’antic e entranyable Mercat de Sants, nucli de resistència que batalla entre los gegants de les economies globals e que treu lo seu cap ab la potència de qui desperta lo ferro. Un mercat, anàvem dient, on los delectaren en mostrar allò que los catalans deien que eren les entranyes d’aquella preciosa llotja; cal dir, però, que nos, testimoni d’aquestes fantàstiques aventures, no vàrem endevinar a veure cap víscera —ni lo cor, ni lo fetge, ni los budells…— als soterranis d’aquell edifici, per bé que hi vàrem ficar lo nas. En qualsevol cas, los catalans sabran, e continuem lo relat…
E per si no fora suficient els tornaren a oferir a los mallorquins la teca del mercat, e la millor! E no fou perquè l’escolania els haguera cantat una de les sues peces del repertori e hagués encisat a los presents a les parades de la plaça, puix quan anaren al menjador les cuineres estaven ja treballant des de feia molta estona. E los mallorquins assegueren e de cop s’armà un rebombori a la sala, car els escolans són minyons, e ja diuen los vells que “carn que creix no pot estar aturada”, e és ben cert. E quan lo comte Comas advertí ab energia a la mainada, tota ella ab harmonia es posà a cantar, de manera que lo menjador va passar de semblar un infern de cucarells a evocar un preciós cor de querubins que canta des de les altures del cel. E per ço les cuineres acabaren la seua preparació ab gran encert e alegria, e pogueren los mallorquins gaudir de nou dels aliments de los grans (ja m’enteneu) hòmens e dones de Sants.
E aprés, ab lo ventre satisfet, los catalans dirigiren les passes amb l’expedició illenca cap a un lloc de nom Caixafòrum, e allà els endinsaren a una gran sala on els taparen los ulls e les orelles (a nos també) per a, segons aquelles gents, no sé què fer ab una tal senyora de nom Ralitat Virtual . E de los mallorquins la canalla giscava, e no de por, mes d’alegria. E nos miràvem, e lo que veiem no era lo que hi havia, e volàvem però asseiem, e quèiem però no quèiem, o al menys ço és lo que crèiem, e ens giràvem e res vèiem, en tot cas alguna estrella, e per ço res no enteníem. E una melodia sonà, e començà a dibuixar, a lo nostre esperit, notes de fantasia, e fou la música d’un bàrbar, d’aquells de la germania, Betovén pens que nomia. E en acabar l’algaravia, les ulleres nos llevàrem, e tot tornà com calia, e sense arribar a veure la tal senyora partírem de lo tan estrany lloc ab una gran melangia de los nostres escolans que exigien repetida.
E aquell mateix capvespre passejàrem per les fonts de Montjuic, e pujàrem unes llongues e feixugues escales fins a lo Museu Nacional d’Art de Catalunya, setiat a les altures. E en aquell punt lo Comte Ramon de Beltran feu una descripció de los llocs més significatius de la urbs, puix la teníem situada a los peus, e a lo fons divisàrem lo Tibidabo, e lo dit comte ab una caixeta embruixada feu un retrat a l’expedició de los mallorquins e los catalans, e sortí a lo dit retrat la ciutat de los grans comtes com a marc.
E al següent jorn, lo XXIII de juny, los catalans menaren a los mallorquins, després de llevar-se de les seves jaces e de fer un bon esmorzar ben atapeït, és clar, a lo Museu de l’Auditori de la música, on, per tractar-se d’una host de músics, la dels illencs, aquests varen gaudir d’un matí ple de visions d’instruments variats e de tota casta e època, disposats tots rere uns vitralls transparents per a la seua contemplació. E arribaren allà al punt de jugar ab una mena de martells sobre uns atuells, entre metàl·lics e de fusta, que los catalans anomenaven Gamelan e asseguraven que era un giny que es toca a les índies més llunyanes. E la cosa sonava així segons lo mestre de cerimònies: tres, paru, u, paru, quatre, paru, dos i paru, gooong! tuc, tuc, tuc… E fou tan devertit e causà tanta expectació que arribà l’hora de dinar e encara sentíem aquelles notes sense que los mallorquins es queixessin de tenir talent —que a Mallorques talent és fam— cosa que no és regular ni habitual, però que es pot explicar perquè ja portaven reserves com fan los camells e dromedaris del desert, ab la diferència que los mallorquins fan el gep a la part anterior, entre lo pit e les parts més nobles. Ehh… vaja… continuem.
E després de lo dinar arribà l’hora d’armar la revetlla de Sant Joan, que no era d’estil tuc, tuc, tuc ni u, paru, dos, paru… mes consistia en un seguit d’explosions de pólvores vàries, que per desconeixement causaren que los nobles illencs se posessin en guàrdia preparats per a la batalla, e nos a davant. Al contrari, el xivarri provocà la delícia de los minyons de les Mallorques que com ja hem dit: a més renou e desconcert, més s’animen. E les gents de Sants es reuniren a un lloc que coneixen com el Casinet, e que no entenc lo nom perquè jo el vaig trobar ben net, puix la brutícia que hi podia haver era deguda a la festa, e que vulc suposar que les gents de Sants son tan pulcres que mai no veuen les coses netes, e per això anomenen lo lloc erròniament ab lo mot casi net.
E que durant la festa es feu un ball de diables que havien per força de provenir de les profunditats de l’infern, que les paraules de mossèn Cinto descriuen molt bé tal espectacle: surten rius de guspires de tot caire, com si es vegessen entre terra i aire los llamps i los cometes en guerra sabrejar. E nos, que teníem intenció de narrar e no participar, ens tornàrem a posar en guàrdia, que los diables ens fan témer, mes la cosa no s’embrutà quan veiérem que les gents de Sants eren amigues de los actuants, resolent nos que es tractava d’hòmens disfressats, però que havíem de restar ab la guàrdia ben alta.
E després, com en tot dia de Sant Joan, arribà la flama, la falla encesa del Canigó instituïda per lo gran poeta, la que baixa com la serp de foc. Ab la glòria e la força èpica de la joventut, aquesta llum entrà al recinte portada per mainada mallorquina e catalana, entre aplaudiments e visques de les gents allà reunides per presidir la vetllada. E nos deixàrem caure unes llàgrimes.
E com no, parlem de les gents allà presents, que mentre victorejaven no endevinareu què feien. Pus sí, consumien, de nou, queviures: carns, pans, embotits, coques, preparacions e beuratges varis, tot ben amanit e regat. E clar, los mallorquins los primers de tots, que ab la panxa buida no hi ha alegria e ab la panxa plena ja podem esperar l’enemic. E no tardà aquest a venir, al menys a nossa imaginació, doncs acabats los parlaments e presentacions, irrompé a l’estrada un individu guarnit de barba negra e un auri collar ben gruixut com la cadena del burro, e arracades a les orelles, e un barret mig partit, e la pell pintada de cendra, e cridant com un descosit. E de cop lo cor ens saltà e a l’espasa duguérem ma, ab el ferm convenciment que d’un corsari es tractava, de la barbaria arribat, e com nos anàvem a llençar lo crit que ens porta a l’atac!…, actuà la providència, que a l’orella a nos parlà e tot d’una ens avisà que d’un joglar es tractava, que sense cantar cantava una cosa dita un rap, e no del mercat de Sants, mes una rima ritmada. Aquell home ens parlava tal com si fes un glosat. E de cop ens relaxàrem, e resultà que es tractava de don Rafel Sastre, lo guarda de la mainada que el poema feu sonar, e les gents entusiasmades s’aixecaren de les taules de manera que, a la fi, el menjar van oblidar, per un moment, és clar. E tots junts varen ballar ben bé fins a la matinada.
E arribà lo gran jorn, lo dia de Sant Joan, la batalla final era a les portes e es presentava dificultosa per la plaça on s’havia de celebrar. Imponent e veïna al Fossar de les Moreres s’alçava Santa Maria del Mar, catedral de pescadors e navegants. Los mallorquins pretenien guanyar la campanya que havien preparat lo dia que ja he citat a l’inici de la faula, tots reunits a lo Santuari, ço és: la conquesta de los cors de los catalans estava al punt de mira. E es dirigiren a lo dit temple e lo comte don Joan de Comas, que no sé si he contat com lo coneixien popularment, arengà a la mainada a les portes d’aquest lloc, quan la host es disposava a iniciar el seu assaig capitanejada per lo mestre de capelles don Ricard de Terrades de Son Sardina, conegut talment pel nom de les terres que regentava.
E un cop arengades les tropes, e en el moment que assajaven lo combat, don Joan anà a visitar les terrasses de l’església e l’acompanyaren un seguici de mallorquins e catalans, e entre altres coses veieren les teulades de la ciutat, e també s’asseguraren de que los catalans no podien flanquejar tan altes parets, enc que intentessin un atac sorpresa. E aprés, confiats en la victòria, anaren a fer un cafè e descansaren plaents el que restava de matí. E los minyons illencs e los cantaires barcelonins, mentrestant, assajaren ben bé fins a hora de dinar, moment en que foren acompanyats per los guies catalans a tan bona acció, carregar lo sac.
E lo capvespre, abans de posta de sol, e aprés d’unes noces de gents de la ciutat, es celebrà l’acte central de l’expedició. E es feu un bell concert per part de les hosts de don Ramon de Beltran, en primer lloc, e aprés de les de don Ricard de Terrades de Son Sardina e lo organista de Lluch, don Rafel Riera —que no és lo mateix home que aquell que es disfressà de corsari e ens causà aquell fort ensurt—, e les gents presents a l’església agraïdes e encisades pel delit de l’harmonia d’aquelles veus romperen en alabances e víctors e mamballetes. E un cop fet lo gran ardit, les tropes de cada bàndol tornaren a son campament a restar fins l’endemà, cosa ben merescuda després de tants dies de peripècies.
E qüesta és la narració de los fets ocorreguts en los dits jorns de lo acabament de lo mes juny de l’any en curs, e no sabem los mallorquins si vàrem conquerir a los exercits catalans. Segurs estam que ells, los vilatans de Sants, debilitaren les nostres defenses e de forma clara conqueriren lo nostre cor, sobretot atacant molt hàbilment un punt feble que los mallorquins no sabérem amagar, ço és l’estómac. E a més, usant los catalans lo giny bèl·lic més enginyós: la hospitalitat, el respecte, l’apreci e lo delit meticulós per lo nostre benestar.
Esteu segurs catalans que ço no quedarà així, tornarem a l’atac per a conquerir-vos, esperem-vos a les nostres terres, aquí nosses estratègies no faran falla, e no podreu resistir e caureu com l’Amic es rendeix als peus de l’Amat.
E com ja s’ha dit, que tot lo escrit és cosa certa, es signa lo present document a dia XXV de lo mes de juny de l’any del Senyor MMXXII, a l’ombra d’un vell pi, a lo Port de la Ventura, per nos, don Enric del Radorroc, prohom de la vila de Caimari de l’illa de Mallorques, que fou present en aquesta expedició.
Post Scriptum
Si memorau, havíem dit a lo inici del text que la mainada mallorquina anhelava anar al ditxós Port de la Ventura, e que lo fat havia desviat lo trajecte de la barcassa cap a Barcelona. Doncs s’ha de notar que abans d’iniciar lo viatge de retorn a Mallorques, avui dia XXV de juny, han començat a sonar entre les hosts rumors de motí e revolta si no accedien los nobles a passar per lo dit lloc. E don Joan de Comas e don Ricard de Terradas han resolt que, per tal d’evitar mals majors, es faria una aturada a la vila de Reus, on es troba el famós Port de la Ventura, per a que los minyons es puguin esbargir mentre los hòmens d’ací los malmenen e los maregen, los tenen fermats e los sacsegen ab moviments bruscs, e los tenen lo jorn al sol passant calor. E això els agrada, doncs ja està bé. E nos ens hem situat a l’ombra d’un frondós arbre per escriure la gesta de los catalans que reberen a los mallorquins a la vila de Sants e que, a més, los conqueriren
Enric Rado Roca
autor del llibre:
CRONICA DELS FETS I ELS DESFETS – ENRIC RADO ROCA – 9788412559118 (agapea.com)