IMMA JEREMIAS PUIG

A casa seva

Soprano

Nascuda el 1947

L’Imma em rep a casa seva, al barri de Bellvitge,on ella ha estat molt implicada en totes les lluites socials i laborals. Una persona serena, discreta, darrere la qual hi descobreixo un univers d’experiències, coneixement i una persona molt altruista vinculada professionalment al món dels infants i les seves famílies, especialment d’aquelles més vulnerables.

Amb la seva entrevista descobriràs moltes coses interessants, per exemple l’origen de les Llars Mundet i l’existència d’un màster específic en atenció familiar que ella mateixa va impulsar quan va veure les mancances que hi havia en els Espais Familiars.

Hola Imma, em pots explicar on vas néixer i vas viure durant la teva infantesa?

Vaig néixer al barri Gòtic, al carrer Ciutat. Vaig néixer a casa, perquè llavors la majoria de parts es feien a casa, i vaig estar-hi vivint fins als 18 anys. Allà vaig anar a escola i vaig començar a treballar. Durant la meva adolescència i primera joventut vaig estar participant en coses culturals, especialment en una associació que es va fundar i que es deia Montserrat (curiós perquè estàvem en època de postguerra i van autoritzar el nom en català).

En aquesta agrupació es feia teatre, danses regionals, excursions, coral… Allà vaig començar a cantar en una coral, devia tenir 15 o 16 anys. Era una entitat sociocultural de parla catalana, cosa tampoc no freqüent en els moments.

Quins records tens d’aquesta època?

A casa érem 6 germans (5 noies i 1 noi), jo la segona, llavors distracció no en faltava. No sortíem al carrer a jugar, només sortíem per trobar-nos a casa d’alguna companya de classe, però la nostra vida quotidiana era col·le i casa. I a casa, ens ho muntàvem.

Amb els seus pares, germanes i germà

En aquella zona d’allà hi havia pisos molt grans, justament al nostre replà, la porta del davant era una pensió. A casa teníem 11 habitacions, el que passa és que no totes eren habitacions grans, n’hi havia alguna de petitona, però vam tenir la sort de poder estar allà tota la vida. La mama va morir allà i ja portava… Des que es va casar amb 25 anys, fins que es va morir amb 90.

El fet de formar part d’una família nombrosa, t’ha condicionat?

Els meus records són feliços, la sensació és que no faltava de res i això que no teníem gaire cosa… La seguretat i l’afecte, jo penso que això és el que portes sempre a la motxilla. Això és un record claríssim, penso que aquesta estimació dels inicis és bàsica per quan ja has volat de casa i vas pel món. Jo no m’he sentit mai sola, encara que hagi viscut sola, no me n’he sentit mai. I jo crec que és perquè aquella vivència de llavors t’acompanya tota la vida.

També he de dir que, al ser la segona, em vaig haver d’espavilar perquè la Montserrat (la meva germana gran) té una personalitat molt, molt marcada (era la primera de les dues famílies i, és clar, molt mimada) i llavors la segona… Doncs bueno, ja no té aquella importància. Ella acaparava molt i jo m’havia d’espavilar per trobar el meu lloc. Durant molt de temps el meu espai era fer favors: s’ha d’anar a comprar, doncs ja hi vaig jo; s’ha de parar la taula, ja ho faig jo. Això m’ha marcat moooolt temps de la meva vida.

Tot i que les 5 germanes som amigues, amb qui més hem trobat sintonia és amb la germana que em va al davant i la que em va al darrere, perquè la 4a i la 5a ja em quedaven una miqueta més lluny: elles van poder estudiar i no van anar a la botiga tan d’hora.

I amb el teu germà?

El meu germà va tenir un accident de moto i va morir amb 16 anyets. Va ser un trauma molt fort, sobretot per als meus pares. Això ens ha acompanyat tota la vida. Els meus pares ens van donar una lliçó de vida de com van remuntar-ho. La mamà fins l’últim dia de la seva vida l’ha plorat, però va començar a anar a aprendre a pintar i diu que mentre estava allà no se’n recordava de res i li passaven les hores volant. Fins al darrer moment ella ens ha estat acompanyant amb un esperit d’anar endavant, de ser positiva. Penso que vam tenir uns models increïbles!

A quina edat vas començar a treballar i on?

El papa tenia una botiga al Mercat de Santa Caterina amb uns quants dependents i de mica en mica les coses es van anar complicant, va haver de prescindir dels dependents i, com que nosaltres ja creixíem i podíem, doncs ens vam posar a treballar: la gran i jo, que encara no tenia els 14.

Colmado Jeremias

La botiga era un colmado d’ultramarins i allà jo crec que va ser com anar a la facultat de psicologia, perquè darrere un taulell s’aprèn moltíssim! Vaig estar-hi cinc o sis anys i després, més tard, quan el meu pare va tenir un ictus i va quedar mig paralitzat, jo hi vaig tornar fins que es va vendre. O sigui, hi vaig estar de 8 a 10 anys.

A mesura que et vas fent gran, vas buscant el teu lloc. Vaig marxar de casa molt jove, als 18 anys. Me’n vaig anar a una comunitat religiosa i allà vaig veure que jo coneixia el món de la petita burgesia i en aquest món hi havia més realitats que jo volia conèixer. Em vaig preparar la part de costura i llavors vaig entrar en empreses de confecció, sempre de maquinista; vaig passar per diverses empreses perquè em despedien, ja que era molt reivindicativa (reclamava bates per a les treballadores i condicions laborals millors).

Em sembla recordar que vaig passar per 4 o 5 empreses i les últimes ja va ser per Bellvitge, on vaig arribar-hi al 71. En alguna empresa inclús em van dir si volia ser encarregada i vaig dir que no, perquè jo veia que el que em tocaria fer era “atornillar” les companyes.

Entremig va ser quan el papa va tenir l’infart cerebral i vaig tornar a la botiga durant quatre anys i, estant en això, va haver-hi les oposicions de la Diputació per estar en residències infantils i és en aquest món que vaig acabar els meus anys de treball:14 anys en residències i 16 en espais familiars.

Explica’m que són les residències infantils i els espais familiars.

Des de Serveis Socials, quan veien que una família no era adequada per a un infant, se’ls separava (encara ara) i els infants anaven en residències que llavors eren molt grans. Una d’elles era les Llars Mundet. S’ha de dir que en aquell moment les Llars Mundet tenien fama perquè la portaven els Salesians i hi anaven molts nanos (nens i nenes separats). En aquell temps hi havia el pensament que si tu volies una bona educació, havies d’enviar els nens a alguna residència per a la seva formació, o a l’estranger.

Els espais familiars son més preventius: són serveis per a la petita infància i la família. Són espais per acompanyar i, com que són espais grupals, doncs una família amb l’altra es donen suport, perquè veuen que no són úniques. La prevenció és important, perquè quan no hi ha comprensió de la criatura des de la primera infància, això la criatura ho percep i sovint ho somatitza quan és més gran.

Jo, durant el temps que vaig estar als espais familiars, sempre em feia la mateixa pregunta: si a aquestes famílies que tenien els nens en residències algú els hagués donat un cop de mà en els moments inicials dels problemes, segurament no haurien arribat a perdre els nens.

Cap a on ha evolucionat la teva vida laboral?

Quan els Salesians van acabar el seu conveni, la Diputació va agafar gent nova per portar les residències i jo vaig continuar. Era una època (anys 70) en què hi havia canvis en els serveis d’atenció a les persones i, llavors, en lloc de residències tan grans (allà on jo estava hi havia 170 infants!), es deia que els infants necessitaven una cosa de més caliu, més familiar, i la direcció va apostar per fer residències més petites, i jo m’hi vaig apuntar perquè pensava el mateix.

Vam estar a Caldes set cursos. A una caseta amb 20 nanos, i llavors la dinàmica era de dos grups de 10. Això cada vegada s’acostava més al que podia ser un caliu, teníem la cuina allà i quan venien els nens sentien l’olor del menjar.

I aquí, en aquest trajecte, em van oferir la possibilitat de fer suport a ajuntaments en temes d’infància. Vaig anar a petar a Sant Feliu de Llobregat, on volíem fer alguna cosa que fos preventiva: serveis per a la petita infància i la família. Vam crear els espais familiars que he explicat abans i els espais del nadó. Allà hi vaig estar 16 anys.

La teva formació en aquest àmbit és bàsicament pràctica?

Quan portava un any a Llars Mundet, vaig veure que m’havia de formar. Llavors hi havia una escola professional a Cerdanyola (Flor de Maig) on hi vaig fer un curs. Després es va aprovar la diplomatura, la UB va assumir tot el que hi havia a Flor de Maig i jo m’hi vaig matricular després de fer l’examen de majors de 25 anys.

Vaig acabar la diplomatura en Educació Social i després vaig fer la llicenciatura en Pedagogia social, que ara no existeix perquè la Universitat va començar a impartir-la com a títol propi, però després la mateixa secció de Pedagogia se la va carregar.

I la teva vocació social s’ha traslladat més enllà de l’àmbit professional?

Per un cantó, com que jo estava en aquest món d’acompanyar els infants i vivia sola, em vaig plantejar què més podia fer de la meva vida. Com que jo seguia la vida dels infants de les residències, coneixia un parell de bessons que portaven des dels quatre anyets en residències i ja en tenien catorze; havien de sortir de la residència per anar a les juvenils i jo vaig optar per acollir-los. En aquell moment un dels dos va dir que sí i l’altre va dir que volia anar acollit a casa d’un educador, i llavors es van separar i, al cap d’un any el que estava amb l’educador no podia continuar i llavors es van tornar a ajuntar a casa meva. Després he sabut que la separació durant aquest temps va ser un dels temes més durs per ells, havien estat sempre junts. Però jo no ho vaig saber llegir en aquell moment.

D’altra banda, i això ho he heretat de la família, allà on he estat m’he compromès: per exemple, estant aquí a Bellvitge, una experiència molt molt bona van ser les lluites veïnals contra la construcció de més blocs, assemblees al carrer, corregudes a la nit per serrar coses… I gràcies a aquestes lluites es va aconseguir que no es construïssin 11 blocs més i 7 torres. Ens hauríem quedat sense espai. Ara hi ha molt de verd!

Posteriorment, vam crear una escola de música, Amics de la Música de Bellvitge. Al barri hi havia molta gent que venia de Llevant, de València, on hi ha tanta tradició de bandes de música, i molts homes tenien algun instrument: llavors els professors d’instrument de l’escola de música eren aquests veïns que ja tenien coneixements. I un petit grup, amb uns coneixements molt bàsics de música, ens vam presentar al Conservatori Municipal, vam treure els exàmens lliures i llavors ensenyàvem a l’escola el que anàvem aprenent al Conservatori. Més tard, es va anar professionalitzant més i encara existeix.

Engegar coses des de lo col·lectiu ha estat sempre una constant meva.

I actualment dirigeixes un màster d’atenció familiar, oi?

Quan van començar els espais familiars (a Barcelona província n’hi havia uns 80), la Diputació feia reunions, i els que hi treballàvem ens trobàvem amb moltes mancances i plantejàvem els dubtes que teníem. No teníem models, i els professionals dels espais familiars eren educadors infantils, o treballadors socials, o educadors socials…Tots de disciplines diferents, i a l’hora de posar les coses en comú vèiem que teníem visions diferents que es podien complementar.

Hi havia la inquietud de fer una cosa seriosa,vam veure que necessitàvem una educació específica que no fos un grau, sinó un postgrau. Jo ho vaig plantejar a una professora de la Universitat que en aquell moment era la responsable de les formacions i ho vam tirar endavant. Va ser ajuntar tot un conjunt de professionals que ens assessoraven en els espais familiars i dissenyar la formació. A partir d’aquí jo he estat sempre la coordinadora primer, del Postgrau d’atenció socioeducativa a infants petits i famílies i actualment, del Màster criança 0-3 i acompanyament a les famílies en xarxa.

Tot i que ja m’he jubilat, segueixo amb el màster, ara farem 10 anys, estic molt contenta!

I explica’ns Imma, com des de Bellvitge vas arribar a la Coral Sant Medir?

L’Aurora (contralt de la Coral) estava en un espai familiar i havia sigut presidenta d’una associació de la qual jo també estic a la Junta. Parlant un dia, ella era jubilada i jo li vaig dir: “Mira, jo quan em jubili una de les coses que tinc a la llista és cantar en una coral”, i ella em va dir que podia anar a la seva coral. I així va ser. I d’això en fa 10 anys! Jo em comprometo allà com a cantaire i si fa falta alguna cosa ho faig. Tot i així estic en una situació d’anar deixant coses, perquè els anys pesen. He deixat de col·laborar en la introducció del solfeig, per exemple. He d’anar reduint…

L’Imma va tenir una infantesa feliç, es va sentir molt estimada i això, tal com ella sap molt bé gràcies a la seva feina i la seva formació, li ha permès tirar endavant a la vida, no sentir-se mai sola i viure amb plenitud. Llegir la seva trajectòria és un reflex d’una manera de viure amb vocació de servei als altres, un reflex també d’uns temps que afortunadament han proveït la societat actual de grans professionals, persones humanes que han treballat i lluitat per fer un món millor, més enllà del que les seves feines els exigien.

Raquel Puig

Col·laboradora

Trencadissos d’arena

Anna Pena Miralles NINA DE DRAPDes que ja no hi etsm’he convertit en una nina de drap.Em capbusso per nits sense figuiada per la llum del teu somriure.Estrelles de mar em saluden.Mentre cerco amb ulls borrososalguna cosa que no encerto a trobar.I tot i així em...

La tendresa d’un concert

Aquest passat mes de juliol, després d’una pandèmia desoladora de més de dos anys, i de no poder escoltar un concert, finalment al Teatre del Centre Cívic de Sant Vicenç de Montalt vàrem poder gaudir de la música i el cant de la Coral de Sant Medir, del barri de Sants...

IMMA JEREMIAS PUIG

A casa seva SopranoNascuda el 1947 L’Imma em rep a casa seva, al barri de Bellvitge,on ella ha estat molt implicada en totes les lluites socials i laborals. Una persona serena, discreta, darrere la qual hi descobreixo un univers d’experiències, coneixement i una...

De lo viatge que los Blauets de lo Santuari de Lluch feren a lo lloc de Sants, e de la immillorable acollida que allà els oferiren les gents de la ciutat.

Ab tant, tots ells partiren dos jorns passats lo dit, ço és dia XXI d’aquell mateix mes. E ho feren  prop de l’hora del migdia des de lo port de la Ciutat Fidel d’Alcúdia, al nord de l’illa major de les Gimnèsies. E navegaren durant les hores a bord d’una gran...

El meu pas per Idol Kids

En primera persona Laia Soler Hola, soc la Laia i explicaré una mica la meva experiència a Idol Kids, com va anar tot i com ho vaig viure jo. Bé, per començar em vaig presentar al càsting. El primer va ser online i després vaig haver d’anar a fer un segon càsting a un...

Entrevistem a Bernat Muñoz

En Bernat Muñoz és actor de teatre, de cinema i de televisió. Ha treballat sota la direcció de Joel Joan, Toni Albà i Ventura Pons, entre molts d’altres. Ha treballat en sèries com ara Nit i Dia, Cites o La Riera. També ha dirigit més de 15 obres de teatre entre el...

Entrevistem Olga Miracle

Soprano solista, professora de cant i tècnica vocal, i adjunta a direcció de la Coral Sant Medir En el Saló de Cent Fem l’entrevista a la Sala Vivit, un dels espais de treball de l’Olga però també el seu indret de creació i un lloc on ofereix formació i concerts de...

Montserrat Garcia Rodrigo

Neix a Barcelona l'any 1941 Cantaire de la Coral Sant Medir d'ençà que tenia quinze anys Aprofitem la trobada de la Coral al parc de Belloch a Cardedeu per conversar distesament, assegudes en un banc dels jardins d’aquest lloc magnífic, amb la Montserrat Garcia, una...

Entrevista a Albert Forcades

Membre fundador de l'Associació MésJunts sempre anem més lluny L'Albert en el lliurament dels premis Octubre a la Trajectòria -Sabem que tens una estreta vinculació amb el barri d’Hostafrancs i que ets vocal de la Junta Directiva de la Federació d’Hostafrancs que...

Cal saber solfeig per cantar en una coral?

LA VEU, LA MÚSICA i EL CANT CORAL La veu és la nostra eina més important per comunicar-nos i la nostra parla és un reflex de molts aspectes de la persona. Per això és molt important saber tenir cura de la veu i aprendre a cantar. Tothom que té unes cordes vocals sanes...