1a Part: Viure la Música amb
Ramon Beltran Arellano
Director de Coral Sant Medir
50 anys. Nascut a Barcelona, el 1973. Professor de música, pianista i director de corals des de 1997. Feliçment casat amb Asel·la Viñas, pedagoga de formació, amb qui formen un equip extraordinari: de joves, es varen conèixer i junts varen participar en el projecte educatiu del MIJAC, Moviment Infantil i Juvenil d’Acció Catòlica de Catalunya, una d’aquelles entitats que imprimeix caràcter per a tota la vida. Tenen dos fills (Abril i Roc). Actualment dirigeix: Cor Infantil, Cor Jove, Cor de Mares i Pares, i Cor d’Adults de la Coral Sant Medir, on hi porta 16 temporades, des d’octubre de 2008. També dirigeix la Coral del Centre Cultural Manuel de Falla i el Cor Clínic, de l’Hospital Clínic de Barcelona. Teclista del cantautor Francesc Mir i del grup català Raydibaum. Radiofonista, dirigeix el Programa setmanal Acord de Veus, el programa de la Coral Sant Medir de l’emissora Sants 3 Ràdio, en la seva 5a temporada d’èxit en antena.
Dirigint el Cor Jove a Montserrat
“De petit no tenia un somni definit, però la música és un refugi que sempre m’ha acompanyat.”
Per fer aquesta entrevista, vaig anar a trobar l’amic Ramon Beltran, director de la CSM. Em consta que és poc amic del protagonisme personal, però el recent aniversari dels seus 50 anys (que són mitja vida!) ha estat un motiu de joia a la Coral, per tots celebrat i viscut amb alegria, i una bona excusa a la qual no s’hi ha pogut pas negar. Per això, en Ramon em va convocar als locals de Sants 3 Ràdio. Sap com m’agrada el món de la ràdio, que ens és una complicitat compartida! (Quan jo estudiava a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB, amb 18 anys, vaig col·laborar un parell d’anys amb una secció d’entrevistes als cantants de la Nova Cançó catalana, al Radio Scope d’en Salvador Escamilla, el primer programa en català de la radiodifusió catalana de postguerra). Vaig oferir al Ramon que ens acompanyés la seva esposa, l’Asel·la. La seva presència va ser un encert. Els tres vàrem enraonar, i molt. Va ser d’allò més agradable (crec que es traspua en les ratlles que segueixen, on l’Asel·la se suma a la conversa per explicar el seu particular Love Story Ramon & Asel·la, i és que aquesta és una d’aquelles coses que s’han d’explicar… a dues veus!).
L’entrevista amb en Ramon i l’Asel·la va ser enriquidora i de gran interès. En Ramon és un gran conversador i té les idees molt clares. Vàrem estar parlant tres hores i mitja. Tota una tarda. Al fil de la conversa vàrem anar descabdellant els records musicals que han marcat la seva vida: dels principals autors que l’han influït, dels seus estudis de música al Conservatori, dels seus inicis en el món coral a l’Orfeó de Sants, del nostre barri de la Bordeta, i de la seva vinculació a la Parròquia de Sant Medir. Però, sobretot, vàrem parlar de música i de la Coral Sant Medir: projecte musical i projecte humà i social, el tema que l’apassiona. I també, molt especialment, de les persones, companyes i companys que han compartit amb ell moments i trams de ruta, pelegrins per la vida com som.
Quins són els primers records d’infantesa i com comença a entrar la música en la teva vida, ja de ben petit?
Us compartiré els records musicals, perquè, hi he pensat una mica, i veig que després t’adones que m’han marcat profundament al llarg de tota la meva vida.
El primer record és el d’aquells diumenges, que sonaven els boleros de Los Panchos de ma mare, el cassette de la Caixa amb el Henry Mancini, barrejat amb l’aroma i el sabor de la paella que feia el meu pare. Sobretot la música de cinema, la música orquestral de Henry Mancini, Nino Rota i els boleros dels Panchos. Aquest primer record és molt d’infantesa. Una primera música, sentida de molt endins.
Vas néixer el 1973, ara fa 50 anys, a Barcelona. I a quin barri vivies?
Jo neixo el 73, i tot això passava al carrer d’Andalusia, al barri de la Bordeta, de Sants.
amb els seus pares al bateig de la Júlia
Tens germans?
Tinc una germana, la Júlia, més petita. Dos anys menys. Vàrem viure una infantesa molt, molt maca, i amb una relació molt maca amb ella.
D’aquests primers records musicals, hi ha dues coses que m’han marcat molt, que avui ho pensava:
La primera és que em va arribar la gravació d’un cassette de la Barbra Streisand a través de la meva cosina Fina. Era l’any 1986, que m’enganxa amb 13 anys, i clar, és l’edat que et marca per sempre. La Barbra Streisand fa un directe mític que repassa moltes cançons de musicals. Per això dic que els boleros, la música cinematogràfica i orquestral de Henry Mancini, que sempre m’han acompanyat, i ja veig que tot té un sentit en la meva vida i en el meu bagatge musical. De la Barbra Streisand tinc gravades totes les cançons dels grans musicals: des de West Side Story, canta Somewhere, canta Over the rainbow, canta cançons amb col·laboradors, amb els Bee Gees… Aquell concert el tinc en cassette i l’escolto molt i em marca. A més, m’emociona molt, en aquesta edat tendra, que t’ho remou tot per dins.
I l’altre és Simon & Garfunkel. Absolutament. Recordo una tarda, que posen per televisió el concert, jo crec que devia ser el del Central Park, i llavors allò em marca absolutament. O sigui, sento aquelles cançons i em quedo súper enganxat. Tant és així que és el primer cassette que compro, que vaig a Discos Castelló –tothom recordarà Discos Castelló a Creu Coberta–, a comprar el primer disc: la passejada amb la família per la carretera de Sants, fins a arribar a Discos Castelló. De vegades entraves, o no entraves, i tot allò… Doncs és el primer disc que jo demano que em comprin. Sí, aquell cassette me’l compren, quan devia tenir això, 12 o 13 anys, és el de Grandes Éxitos de Simon & Garfunkel. I això, ho tinc absolutament claríssim, que això em marca!
El nen Ramon Beltran, de ben petit: què volia ser quan fos gran?
Jo no ho tenia molt clar, però tenia un sentiment que jo era “el nen perfecte”, que treia tot bones notes a EGB, i jo em pensava que podia fer qualsevol cosa. I no, de fet vaig tenir una adolescència d’una mandra absoluta, i de no estudiar i…
Però això ja és normal, no? L’adolescència ja ho té, això.
A EGB anava sobradíssim, i al piano sobradíssim.
A quina escola vas estudiar?
Al Gayarre, l’escola pública d’aquí, del barri. Avui tenim membres de la Coral que hi han estat professors: com la Roser Andrés, que havia estat professora de l’Asel·la i professora de la meva germana. I clar, jo pensava en ser advocat, no sé què… qualsevol cosa, perquè no hauria de tenir problemes. I tant que tenia problemes, i tant. I llavors a l’Institut Milà i Fontanals, més o menys bé, però cada vegada menys nota: dels excel·lents passo als notables, i dels notables als béns.
Per tant, de petit no tenia un somni definit, però la música sempre m’ha acompanyat. Sempre és un refugi.
Llavors, un record encara, de la infantesa, infantesa. Un record musical com més formal però molt emocional.
Sí, sí, digues, digues.
El meu pare és català, és d’aquí del barri. La meva mare és aragonesa i això fa que la meva llengua materna sigui el castellà, però és la meva mare la que té claríssim que a banda de l’escola pública vol que faci extraescolars, preferiblement artístiques (ceràmica, música…). Hi ha un lloc, l’Orfeó de Sants, que és idoni.
Així és, doncs, que vas entrar a l’Orfeó de Sants: a fer-hi extraescolars i per determinació de la teva mare?
tocant el piano de l’Orfeó de Sants amb 9-10 anys
Exactament. Tinc el record, més aviat l’anècdota, d’anar a l’Orfeó de Sants, el primer any, tot esperant per començar, ens rebia la que avui és una gran directora, l’Eva Martínez. I ara, quan la trobo, ens fa gràcia recordar borrosament que ens va fer classe; abans d’entrar ens feia una mena d’escalfament, ens ensenyava alguna cançoneta o alguna cosa, abans d’entrar a la classe de música a l’Orfeó de Sants. L’Orfeó de Sants em marca clarament, perquè allà hi faig tot el solfeig, piano i harmonia.
Allà hi ha una altra anècdota molt divertida.
Jo vaig ser un nen molt aplicat a l’Orfeó de Sants i amb ells vaig acabar tot el solfeig amb la Montserrat Tous. Sembla ser que vaig ser el primer, junt amb el meu amic Benjamí (que érem els dos nens súper macos, bons nens…). Ens vam anar examinant, curs a curs, al Conservatori, fins que ens vam treure el cinquè de solfeig. I allò va ser molt important per a tots… Vaja! Que la Junta de l’Orfeó de Sants ens va regalar un bolígraf Montblanc. Gràcies a això, com érem tan bons nens, i volíem seguir, van buscar un professor d’harmonia, i vam seguir amb l’harmonia a l’Orfeó de Sants.
I d’allà, un altre record molt maco. Bé, en realitat hi tinc dos records.
Endavant. T’ho prego!
L’un, que era molt bon nen, jo. I tocava molt bé. Per allà estava la Ció Sanmartí, que llavors era secretària de l’Orfeó de Sants. Amb Ia Ció ens hem conegut a fons molt més tard, però llavors ja em coneixia a mi i a la meva família. La Ció diu que ja es fixava en mi amb certa admiració (era bon nen, tocava bé…). Però jo ara l’admiro més a ella. Em vaig presentar a un concurs de piano a Vilafranca, un concurs de referència, no per guanyar, però m’hi vaig presentar. Sí, amb 9 o 10 anys jo tocava molt bé i era madur. La meva primera professora de piano va ser la Montserrat Olaya, família dels Olaya-Tubau del barri, molt importants dins de la música i de la literatura catalanes. Al final, això també ha sigut connexió amb la família de l’Asel·la, amb els Folch i Torres.
I l’altra anècdota memorable és…
Que amb 14 o 15 anys jo li vaig demanar a la meva professora de piano de llavors, la Diana Escobar, que em deixés tocar a la propera audició “això que he compost”, en comptes de tocar Mozart, Bach o el que sigui. Bach és Déu, eh? M’encantava i he gaudit molt tocant i estudiant Bach, però… Aquell dia vaig tocar una cosa que jo havia compost! No era res de l’altre món, era una melodia acompanyada i era molt poca cosa, però… Aquell dia és un dels dies marcats en la meva vida, i també un record d’adolescència.
Vet ací que, amb 14 anys, ja apuntaves maneres…
Bé, la professora va venir a dir que tocant la meva peça havia “connectat” amb l’instrument, m’hi havia transportat, vaig traspassar una barrera, una altra cosa… potser perquè era meu. El perquè no ho sé, però aquella experiència també és de les que em van marcar.
I en acabar el batxillerat, què vas fer?
Vaig començar Psicologia. Dos anys de Psicologia i també me la foto! Parlo amb el meu pare: deixo Psicologia i entro al Conservatori. Que hi entro, també, per menjar-me el món. També entro amb una catedràtica, una persona de referència a Catalunya molt important dins el món del piano. I bé, aquella persona ha vist en tu que seràs pianista i tot això… Però, com que no estudio i soc una mica “gran”, es desfà de mi.
També d’altra gent, no només de mi, eh? Aleshores tiro definitivament pel nivell necessari de piano, per tenir el títol de professor de solfeig, el diploma de cant, per assignatures d’harmonia i contrapunt, i tota la resta d’assignatures necessàries.
És a dir que, quan tu li dius al teu pare que deixes d’estudiar Psicologia, en realitat estàs prenent una decisió vital i definitiva de futur: entrar al Conservatori i apostar fort per la música.
Faig una opció ferma per la música, amb 19-20 anys, quan deixo Psicologia i surt l’oportunitat de treballar. I, sobretot, em poso a treballar per comprar el piano. Perquè jo tenia un piano molt antic i aquells primers sous serveixen per comprar el piano, i al cap de poc per comprar el teclat. I entro a treballar els caps de setmana a l’Hospital Clínic. I entro com en una altra etapa, no? I segueixo definitivament amb la música, fins a obtenir les titulacions i cursos corresponents.
I quines son les teves vivències musicals, però ja de joventut?
Després, ja de jovenet, em marca el Rèquiem de Mozart. Llavors vaig comprar rèquiems: el de Fauré, el de Mozart, el de Duruflé, i després el de Verdi, i finalment el de Brahms. La música clàssica i aquella afició pels rèquiems en aquesta etapa em marquen especialment.
I després els musicals. Aquí a la Parròquia, un dia amb el grup de joves que fèiem Confirmació vam veure Jesus Christ Superstar. Són els anys que a mi ja em marquen més endavant.
A Sant Medir les coses s’explicaven d’una altra manera. Amb algú jove, tot i que hi hagués el diaca en aquell moment, calia una altra manera d’explicar la història de Jesús. I aquella tarda, estem a casa de la monitora, a casa de la Núria Martínez, i ens posa Jesus Christ Superstar. I clar, a mi “ja m’explota el cervell”! I a més a més “m’explota” doblement, perquè jo, que ja em dedico a la música i que ja tinc inquietuds per tocar, per compondre alguna cosa, per tocar amb el piano alguna cosa més que no siguin els estudis per a piano de Carl Czerny o el que sigui, doncs en aquell moment ja em quedo absolutament enganxat a Jesus Christ Superstar.
Estudio música, entro al Conservatori oficial i també estic a l’Orfeó de Sants. A l’Orfeó ja tinc una novieta que canta i sobretot la mare de la nòvia, la relació és molt especial en aquest sentit, perquè és una persona que es reinventa de gran, i això és una lliçó de vida, que a les portes de jubilar-se, amb 60 i escaig d’anys, fa el que tota la vida ha desitjat. Tota la vida l’havia acompanyat la música, imagineu quina lliçó absolutament de vida, per dir que mai és tard per fer segons què. Tota la vida havia cantat com els àngels. Tota la vida la música l’havia acompanyada. Cantava i tenia una cultura musical immensa! L’única pega que recordo és que era fan del Plácido Domingo. Si ara la veiés, li diria: ostres, Glòria… per mi, l’única pega que tenies és que eres fan del Plácido Domingo. Però bé!
El Ramon fa un somriure sorneguer per sota nas.
Llavors, aquella persona em marca molt, per aquest amor a cantar, per aquest amor a la música, i perquè m’anima a cantar a l’Orfeó de Sants. Així és com entro en el món coral i el món del cant. I una mica amb això, dins de l’Orfeó de Sants, encara jo no trec la veu, jo entro a l’Orfeó de Sants i no canto gaire. El professor de cant era el pare d’una de les meves professores de piano, en Gilberto Escobar, amb qui aprenc molt, però no és el millor amb qui tinc tot el feeling per treure la veu. I llavors hi ha la Marta Peralta, que és una professora de cant, d’aquestes persones que tenen molt d’ofici, que coneixen molt el que tenen entre mans, que tenen una connexió absoluta amb el cantaire. Aquesta persona m’ensenya a educar la veu. Em descobreix com a un amic petit cantaire. Amb aquesta persona m’examino i m’obre les portes a començar a donar classes de música en una escola, a parvulari… Aquesta persona m’anima a portar una coral a Gràcia. És la meva primera coral infantil, a l’Escola Patronat Domènec, que havia fundat l’Artur Martorell. El Patronat Domènec a Gràcia és el que em dona ales. Evidentment, és una persona que em va dir “tu pots fer-ho”, i jo no ho podia fer, però bé, a vegades també cal que algú t’empenyi i que te la fotis.
I amb quina veu? Amb quina corda cantaves?
Tenor. I això és l’any 1997. Amb 24 anys entro en contacte amb la direcció de corals, i a dedicar-me a això. I llavors a l’Orfeó de Sants. Molt important: la Maria Mercè Viña. L’Orfeó de Sants havia crescut, tenia més professorat i més alumnes. La Maria Mercè Viña fa créixer la Coral Infantil i m’incorporo a dirigir grups. Érem amics, coincidíem també cantant amb l’Olga Miracle i amb el Víctor Frigola, director amb qui treballo i que també em marca molt.
Pel cert, en quin moment i on vas conèixer l’Olga Miracle?
Al Conservatori és quan coincideixo amb l’Olga. Ens coneixem d’allà, d’Harmonia. I a més a més coneixem (una altra anècdota que ara em fa molta il·lusió explicar) el gran mestre i músic català del barri, en Vicenç Acuña. Coincidències de la vida, ara tenim la seva esposa, la Quima, que és soprano a la CSM. I és allà on coincidim. Jo tinc un record magnífic d’aquell professor i d’haver après molt. Amb l’Olga després cantem junts a casaments, un quartet, vam fer coses junts amb altres companys, altres cantants.
Després hi ha les desavinences amb l’Orfeó de Sants i és quan, al 2008-2009, venim a Sant Medir. I, com havíem comentat abans, és clau l’acollida a Sant Medir de mossèn Enric.
Com va ser la primera col·laboració directament amb la Parròquia de Sant Medir?
amb el seu amic Jordi Alegre a Sant Medir on tocaven l’orgue a les misses de diumenge al vespre
Des que faig la Confirmació, amb 14 o 15 anys, amb un company, el Jordi Alegre, que també tocava el piano, ens vam atrevir amb l’orgue. En sabíem una mica, i ens deien “a la missa de diumenge de Mn. Enric no hi ha organista”. Nosaltres, individualment, no ho hauríem fet. Sí, llavors… seguia sent bon nen, eh? I l’un per l’altre vam dir: “Tu sol no. Jo sol no. I si venim els dos, els dos amics, i toquem a quatre mans?”. Cosa que ens donava molta seguretat. I llavors vàrem tocar a quatre mans. Va ser únic! El meu company tocava pedals i feia el baix, mentre que jo feia les melodies. Junts afrontàvem peces importants, i nosaltres estàvem la mar de bé! Súper bé! Va ser la manera, fins que al final, tant l’un com l’altre, ja hi podíem venir sols. Tot i que al principi ens feia vergonya i no ens atrevíem. Una relació que encara mantinc amb el Jordi Alegre. I així és com vàrem ser els joves organistes de 15, 16 anys, de la missa de dos quarts de nou de mossèn Enric, de diumenge al vespre, sí.
I la incorporació definitiva a dirigir la Coral de Sant Medir? Hi va haver una falta d’entesa amb l’Orfeó de Sants, oi?
Que no se’m passi dir una cosa: quan jo començo a tenir consciència, quan jo començo a dirigir corals, estic a l’Orfeó de Sants, o a Gràcia, o no sé on… Sempre penso que la meva il·lusió hauria estat portar alguna cosa a Sant Medir. I aquest pensament ja el tenia com 10 o 15 anys abans de venir a la Coral.
Amb l’Orfeó de Sants hi ha una desavinença molt important. L’Orfeó de Sants planteja un projecte en el qual no es compta amb nosaltres. La M. Mercè i jo no ens sentim respectats. Decidim marxar i són els pares de la Coral Infantil que decideixen seguir-nos si anem a un altre lloc. I ells plantegen fer la consulta a Sant Medir. Nosaltres no intervenim en aquesta decisió. Tothom té present la tradició acollidora de Sant Medir. Apareix la figura d’en Jaume Teixidor, que en aquell moment era el president de la Coral de Sant Medir, i se li fa la consulta. A ell i a mossèn Enric, que ambdós són clau per a la història d’aquesta fusió, d’aquesta incorporació d’unes seccions infantils i juvenils.
Exacte, mossèn Enric ja et coneixia, oi?
És clar, mossèn Enric i altra gent ja em coneixien d’abans, de quan amb 15 anys jo tocava l’orgue de la parròquia.
I doncs, amb totes aquestes, com vas conèixer l’Asel·la?
Ara ve l’anècdota de l’enamorament… Jo recordo la seva àvia, quan encara no coneixia l’Asel·la. Jo, amb 15 anys, recordo la seva àvia, entrar a la sagristia, saludar mossèn Enric, perquè era de les feligreses, una senyora elegant, encantadora, sàvia, una persona admirable. I a més és que jo la trobava, això: elegant, encantadora, guapa… Recordo mossèn Enric saludant-la, li deia: “Hola Paquita, hola maca”. Eren moments entranyables. I aquella cosa que transmetia aquella senyora va connectar, ens va unir anys després amb l’Asel·la. Quan la gent va saber que el Ramon i l’Asel·la eren parella, bueno… bueno… és que…
Asel·la: La meva àvia era la farmacèutica del costat de la Parròquia. És a dir, ella pujava al pis de mossèn Amadeu Oller, allà va prendre la primera Coca-Cola. És a dir, era una persona de la parròquia. I ha estat catequista, havia portat mantes al Camí de la Cadena quan hi havia barraques… des que havia comprat la farmàcia. Era feligresa activa de la comunitat de Sant Medir, també. I abans, que parlàvem de la fe, jo sempre dic, i crec que el Ramon ho comparteix, que si no fos perquè hem crescut a Sant Medir… potser no seríem catòlics practicants. Jo menys que ell, perquè ell ara va els diumenges a missa, però… Si no fos per com és Sant Medir, jo crec que no hi seríem. Val la pena ser catòlic per com ho és Sant Medir. És un bon referent. És un bon model. Llavors, amb aquest referent, de tota la vida, jo vaig entrar al MIJAC, Moviment Infantil i Juvenil d’Acció Catòlica de Catalunya, a ser animadora, de molt joveneta.
Ramon: Jo ja havia conegut el MIJAC anys enrere, hi coneixia gent i ho havia provat però de seguida vaig haver-ho de deixar per entrar a treballar al Clínic.
Asel·la: Amb tot això, tots dos a Sant Medir de tota la vida, però no ens coneixíem, eh? Jo sí que anava algun dia a missa de diumenge al vespre amb la meva àvia i coneixia el Jordi Alegre, perquè era el veí de la meva àvia, però l’altre organista (el Ramon) no…
El Ramon i l’Asel·la quan es van conèixer
Ramon: No, no s’havia fixat en mi.
(El Ramon dibuixa una suau rialla per sota el nas)
Sort de l’àvia, sort de l’àvia!
Ramon: Sort de l’àvia i sort de les colònies aquestes en les quals jo sí que tinc aquell cuquet de fer alguna cosa pels nens, pels altres, no sé què… Jo tinc amics, al MIJAC hi tinc amics, i un dia a la missa de vespre, del maig, maig-juny, arriben l’Asel·la i la Rita, una altra gran amiga amb la qual hem viscut mil històries al MIJAC. Surten les dues i demanen diners per becar colònies als nanos del MIJAC, nens i nenes que ho necessitaven. I llavors, aquella missa, l’anècdota que s’explica, que s’explica en els llibres d’història, és que jo vaig sortir de missa i a la taula on recollien diners vaig dir: “jo no tinc diners per donar-vos, però sí que puc venir jo”. I llavors vaig anar a les colònies. Ja vaig fer la preparació d’aquelles colònies, i la tornada de colònies ja va ser llençar-li la canya. Bé, l’Asel·la va posar l’ham a les colònies.
Ara ja sabem per què vas anar a les colònies, ja!
Jo no vaig anar a les colònies per res de tot això, però l’Asel·la ja m’ho va fer saber, m’ho va fer notar, i quan tornàvem, clar, ja vam haver de quedar.
El MIJAC Sant Medir preparant una celebració a Sant Medir
Asel·la: I dintre de tot això, d’aquest Sant Medir que ens acompanya i que sempre està allà… Doncs això, quan sortíem, vam decidir que ens casàvem i vam venir a dir-ho. Vam dir-ho a mossèn Enric, a mossèn… Ai, no, primer l’hi vam dir a mossèn Bigordà i mossèn Bigordà va dir: “això estava escrit que hauríeu d’acabar junts”. Bé, va fer tota una filosofia… i molt bé! Quan li vam anar a dir mossèn Enric, diu: “mossèn Enric que ens casem”, i li fa: pájarooooo!
Tots tres esclatem a riure!
El dia del casament amb l’àvia de l’Asel·la
Ramon: És veritat, és veritat. És la personalitat de cadascú. Vaig ser un pájaro, sí. I un enamorat de “la pubilleta de la Bordeta”, com em fa gràcia dir!
Així és, doncs, com comença la relació d’aquest equip que hem format sempre, amb els nanos, amb el MIJAC. Ens marca molt el MIJAC, perquè aquesta part condiciona després molt la Coral Sant Medir. Perquè condiciona molt la manera de fer-se amb ell, que és aquesta manera d’educació en el lleure, de fer implicar els protagonistes d’aquella activitat. De viure-ho com una cosa que forma part de la teva vida. De viure-ho com a equip: tenir aquests projectes comuns que tant ens agraden, que les famílies… Jo crec que tothom s’hi sent implicat… i projectes, coses que ens uneixin. Ho dic, és molt important, perquè un dels valors de la Coral Sant Medir, una de les coses de què ens sentim molt orgullosos, tots, no jo personalment, sinó crec que tots, és trobar a la Coral Sant Medir un espai en què cantem junts, fills, pares, avis, ens coneixem, som com una gran família… Perquè cadascú té la seva vida i el seu espai. Però és un espai que sabem compartir. Aquesta part de compartir amics i projectes amb l’esposa ha sigut una peça clau. Si l’he necessitada… jo sol hauria estat impossible res del que va passar! I és que, cal recordar això: l’Asel·la, per la seva formació, és pedagoga, per tant, és com un equip molt complementari i amb fonament i… vocacional. Complementa i enriqueix!
He de dir que jo, que només porto un any a la Coral i, per conseqüència, desconeixia tot això que m’estàs explicant: que l’Asel·la és pedagoga de formació i que els dos us vàreu formar en l’experiència compartida del MIJAC en la vostra joventut. Tanmateix, intuïa que alguna cosa de tot això existia en la vostra vida. Es transpira i ressona, quelcom que possibilita que avui treballeu formant un tàndem fonamentat i ben avingut, que es reflecteix en la vostra manera d’entendre i organitzar, de liderar i coordinar la Coral com a projecte humà i social, més enllà del projecte musical.
La família RARA (Ramon, Asel·la, Roc i Abril)
I ara, amb el Xavier, en som 5
VÍDEOS:
Ramon dirigint tots els grups de la Coral a l’Església de Sant Medir
Cor de Mares/Pares i Joves recentment a la Lleialtat Santsenca
C O N T I N U A R À…
L’Entrevista es presenta en dues parts:
1a Part, Viure la música amb en Ramon Beltran (a l’actual Butlletí nº 11): Cronologia biogràfica d’en Ramon. Records, anècdotes i vivències d’aquells Trossets de Vida amb les persones que hi han fet part i han marcat la seva experiència que ara ens comparteix.
2a Part, Celebrar la vida! amb en Ramon Beltran (en el proper Butlletí nº 12): Inspiració i visió que donen un sentit gairebé trascendent a una vida. Comunitat. Voluntariat. Associacionisme. Inclusió. Perquè efectivament gaudir la música i compartir uns valors és: Celebrar la Vida!