Viatge a Múnic

ÈXIT ESCLATANT, MALGRAT LA CLIMATOLOGIA

Vam aprendre amb la pandèmia que res atura la Coral Sant Medir. Aplicat al viatge a Múnic cal parlar que quasi res atura la Coral… del tot. La nevada més gran i les temperatures més baixes del segle (XXI) van condicionar-nos més del que es podria considerar relatiu. El que havia de ser una triple dinàmica, esplèndidament organitzada, d’anada i tornada de la capital bavaresa, es va convertir, per causa del temps, en doble. Anem a pams i expliquem-ho de manera ordenada.

El primer grup havia de sortir en avió cap a Múnic la matinada del 4 de desembre. Un cop a l’aeroport, es comunica als 14 “sofridors” que el vol estava irremeiablement cancel·lat i que no hi havia alternatives. L’únic consol va ser una “despotricada” in situ des del mateix aeroport als Matins de TV3, i d’allà, amb la cua entre les cames, tornar cap a casa. Ràpidament, els serveis d’emergència de la Coral es van posar en marxa i van acomodar-los a l’autocar dels que sortien l’endemà (el 5) al vespre. Però és clar, es va haver de substituir l’autocar original per un de més gran, per encabir-hi tothom. Dins les circumstàncies, a priori era una opció raonable. Mentrestant, els que marxaven en avió el dimarts 5 van poder viatjar sense cap contratemps, i a l’hora, cap a Múnic. Enveja sana.

Dimarts al vespre doncs, des de Sant Medir, més de 70 persones de totes les edats vam veure com arribava (tard) un autocar estranyament petit per al gruix dels que hi havíem de pujar. Era un autocar que no tenia ni un mes, però adaptat als nous temps; un autocar low cost, com els avions. O sigui, amb el seient del davant enganxat al teu; només els baixets i primets (o baixetes i primetes) podien acomodar-s’hi amb unes mínimes condicions, però això abasta una petita proporció de la naturalesa humana. És a dir que, amb la perspectiva de 22 boniques hores per davant, es preveia una travessia diguem que intensa. Un pal, vaja. A més, de forma curiosa, tot i que –cal recordar-ho– el vehicle era nou de trinca, el lavabo no funcionava. Mira tu!

Superades aquestes dificultats, el dimecres 6 a mitja tarda tots érem ja a Múnic, en un hotel amb habitacions només amb llits de matrimoni, ideal per a les parelles, però potser no tant per a la resta, especialment els de costums més liberals en l’ús del pijama. Això va donar lloc a divertides reaccions a la consergeria de l’hotel. Per celebrar que tots estàvem ja junts i sencers, vam anar a fer un sopar de germanor a la cerveseria Hofbräuhaus, fundada el 1589, i una de les de més tradició de la ciutat, situada prop de la Marienplatz, al bell mig del casc antic. Unes bones gerres de cervesa sempre afavoreixen la germanor.

El dijous 7 de desembre inauguràvem el nostre propòsit, la difusió de les nadales catalanes en terres bavareses. Ben d’hora, tot i les poques hores de descans, vam anar en autocar i tren fins a l’antic camp de concentració de Dachau, a uns 20 quilòmetres de Múnic. Molta neu i molta boira pel camí, donant a entendre com de tèrbola pot ser la Història. Dachau va ser el primer camp de concentració –no d’extermini– que va posar en funcionament el règim nazi, ja el març de 1933, poc més d’un mes després de la pujada de Hitler al poder. És emblemàtic perquè va servir de model organitzatiu per a tots els que van venir després; hi van morir més de 40.000 persones entre 1933 i 1945, fins al final de la II Guerra Mundial. Vam visitar-ne les instal·lacions.

Dins del camp, el 1964 s’hi va instal·lar un convent de monges carmelites –orde fundat per Santa Teresa de Jesús al segle XVI– per fer-hi un lloc d’oració en nom del sacrifici i el perdó, també com un senyal d’esperança i de redempció. Allà va ser on, després d’un dinar sense alcohol –per compensar l’excés de la nit anterior–, vam cantar. Hem de situar-nos en el context d’un monestir amb monges de clausura que no accepten totes les demandes de visites o de grups que hi vulguin cantar. Gràcies als oficis del Joan, de Mallorca, vam ser acollits amb molta generositat per les germanes, i vam poder fer el primer concert en terres alemanyes.

Segurament ha estat un dels concerts més difícils de la Coral en molts anys. Les nadales, per elles mateixes, són expressions de joia i de celebració del Nadal i de tota la simbologia cristiana i popular que se’n deriva. El concert es va convertir, allà on tantes persones van ser assassinades a causa de l’odi, en una pregària. Era com si cantéssim per atenuar l’enorme dolor pels morts. El silenci de la neu, que amorteix el soroll, feia que l’eco dels seus laments arribés directament a les nostres veus i d’allà, a les nostres emocions. No tots vam poder cantar. I els que ho fèiem ens concentràvem, amb les llàgrimes vessant per les galtes, en les notes, en el ritme, en el to, en fer-ho el millor possible. Les monges somreien i aplaudien, agraint-nos amb la mirada poder compartir amb elles la seva missió. Costarà d’oblidar.

De Dachau, paint el que havíem viscut, vam tornar a Múnic. Calia revertir l’ànim. I res millor que una passejada pel mercat de Nadal de la ciutat, a gaudir del vi calent, de les banderilles de patates fregides i dels brètzels, entre altres delicatessen pròpies. Ja era negra nit (el sol es ponia una mica després de les quatre de la tarda), i allò ens desorientava una mica, ja que després d’estona de passejar pel centre, amb el cansament acumulat, teníem la sensació que era quasi de matinada. Tot i que no passaven de les 9 del vespre, necessitàvem descansar. Cap a l’hotel, en tramvia.

Divendres 8. Matí lliure. Comencem bé o, com a mínim, de forma més relaxada. Avui tocava veure Múnic amb llum del dia; fins a mitja tarda no teníem obligacions cantaires. A les 11 h, molts de nosaltres estàvem amatents al rellotge-carilló de l’Ajuntament a la Marienplatz, forçant les cervicals i la capacitat de mantenir el mòbil en alt sense que tremolés massa. La cosa –a més del so del carilló– consisteix en unes figures antigues que apareixen i desapareixen al ritme de la música. Molt bonic, en el sentit tendre del concepte, però molt repetitiu. És d’aquelles tasques que els joves en diuen “check”; que un cop vistes, a una altra cosa. Fins a quarts de sis de la tarda, tot i el fred, vam conèixer els museus, els parcs i els estadis de la ciutat. A aquella hora estàvem convocats a la Torre Xinesa del Jardí Anglès.

Per fer-vos una idea, el Jardí Anglès és el parc urbà més gran del món. Amb 4 km2, és més gran que Central Park de Nova York (el de les pelis). I al seu interior hi ha diverses atraccions i recreacions de diversos espais i èpoques del món. Hi ha una casa de te japonesa; un Monopteros, templet d’estic clàssic a sobre d’un turonet artificial, i la Torre Xinesa, que és una construcció de 25 metres d’alçada, en forma de pagoda, de l’època que es va fer el jardí, a finals del segle XVIII. És un lloc comú de trobada dels muniquesos, i al desembre també hi ha un petit mercat de Nadal.

La tarda no era, per dir-ho suaument, agradosa. Feia un fred de nassos, queia com aiguaneu, i estàvem gairebé a les fosques. Però érem allà per cantar. No ens va escoltar ningú, però ho vam fer. Fins i tot teníem la impressió que molestàvem la gent que estava asseguda a les taules, ben plena de vi calent i de cervesa menys calenta. Crec que saben el mateix de nadales catalanes ara que abans del concert. Nosaltres, amb prou feines vèiem les partitures i gaudíem d’una acústica nul·la. Ara, molt ben avinguts. I juntets, molt juntets. Davant de les adversitats, caliu. A vessar. Seguidament, retirada cap a l’hotel, que el dia següent també prometia ser intens.

El dissabte 9 de desembre va començar –un altre cop– ben aviat. Esmorzàvem a quarts de 7 de la matinada per ser al lloc del concert a quarts de nou. Concretament, a un annex de la Herz-Jesu-Kirche (església del Cor de Jesús), que el Casal Català de Múnic, que era el que ens acollia, havia llogat perquè hi féssim els concerts d’aquell dia. Vam fer dos passis perquè ens poguessin veure tots els que volien fer-ho, que es veu que eren molts. El primer, a les 10 del matí, va ser com d’escalfament; el de les 12, va ser apoteòsic. No sabem qui estava més emocionat, si nosaltres o ells. Les emocions també estaven a flor de pell. En aquell moment érem ambaixadors de la cultura del nostre país.

Les nadales, com deia abans, són cançons que entronquen amb la cultura popular dels llocs on es canten, però sobretot ens remeten a la nostra infància. S’aprenen de ben petits, a l’escola i a casa, i recordem de cantar-les des que se’ns va formar la pròpia memòria. Les nadales són part de la nostra infància, i la seva mera evocació ens porta a trobades familiars en què, per llei de vida, la major part dels que hi eren ja no hi són. La infància, deia el poeta, és la pàtria de l’ànima. Tot allò que ens porta a la primera infància, entronca amb la nostra essència. Imagineu doncs l’emoció de les persones que ens escoltaven, lluny del lloc on van néixer i créixer, ens veien com els portadors d’alguna cosa que roman, i romandrà sempre, al seu cau més íntim. Si ens en fem el càrrec, entendrem el significat profund del que vam anar a fer a Alemanya.

Com hem dit, vam fer dos passis, i també vam fer cagar el tió dues vegades. Això del tió cal tractar-ho a part. Per a nosaltres ve a ser el més normal del món, i sembla que no hi ha Nadal si no hi ha tió. Però vist des de fora no seria el mateix. Això de donar cops a un tros de tronc, i que a sobre, rigui. Sembla que com més li fotem més bé s’ho passi. Ho veuen com un acte de violència, m’imagino que vegetal. Els nens i nenes alemanys també ho veien així. Després de cantar que tot és pau i amor, descarreguem tota la ira sobre un tronc exigint-li que ens regali coses. I és que, a sobre, ens les regala. Ho seguirem analitzant en un altre moment.

Després de cantar, fer cagar el tió, compartir el dinar, cantar més, beure, i continuar cantant, ens vam acomiadar amb el desig de repetir-ho cada any. Seria bonic, sí. Tot caminant vam anar més al centre de la ciutat per agafar el tren que ens havia de dur al restaurant, als afores de Múnic, a Pullach. En aquest moment hem de fer notar que l’eficiència alemanya la tenim un pèl mitificada; el tren que havíem d’agafar estava cancel·lat, sembla que per una vaga encoberta dels ferroviaris bavaresos. Això va fer endarrerir notablement l’arribada al restaurant i tota la logística de l’expedició, ja que tot estava pautat perquè en acabar l’autocar havia d’anar a buscar allà els que tornaven ja a Barcelona. Moments d’espera i cert caos. Per no perdre’ns en els detalls, diguem que finalment vam sopar on tocava (tard, això sí), i allà ens vam acabar de deixar anar. La sensació és que la feina s’havia acomplert amb escreix i vam gaudir simplement de la companyia, amb vincles reforçats i d’altres acabats d’estrenar. I, per descomptat, vam cantar. Fins i tot, a petició del Fabrizio, l’amo del restaurant. Tan malament no ho devem fer. Ara, a fora, plovia.

La resta ja és epíleg. El gruix de l’expedició va iniciar el retorn a Barcelona i la resta vam anar marxant en avió, cada grupet al seu moment, ara ja sense cap entrebanc. Va acabar així una experiència irrepetible. Només cal que recupereu el Pedres Vivents de Nadal i repasseu les frases que expressen els que hi van anar. Faig meu tot el que allà es diu. Quan acabo d’escriure això, som al mes de març, i quan penso en el viatge a Múnic, encara em retorna el gust irrepetible d’aquells dies, de les nadales, de l’emoció, de la convivència. M’hauré de prendre un vi calent.

Josep Maria Sánchez Carratalà
Vocal de Baixos

Viatge a Múnic

ÈXIT ESCLATANT, MALGRAT LA CLIMATOLOGIA Vam aprendre amb la pandèmia que res atura la Coral Sant Medir. Aplicat al viatge a Múnic cal parlar que quasi res atura la Coral... del tot. La nevada més gran i les temperatures més baixes del segle (XXI) van condicionar-nos...

Entrevistem Ramon Beltran

1a Part: Viure la Música amb Ramon Beltran Arellano Director de Coral Sant Medir 50 anys. Nascut a Barcelona, el 1973. Professor de música, pianista i director de corals des de 1997. Feliçment casat amb Asel·la Viñas, pedagoga de formació, amb qui formen un equip...

Finestra al barri -Reflexions

Inauguració d'un tanatori al barri de Sants El passat dia 13 de juliol, es va inaugurar el Tanatori de Sants, per tant, ja s'ha posat en marxa. Fa com un any que ho vam saber i uns quants veïns i algunes associacions ens vam començar a reunir i a queixar-nos perquè no...

Entrevistem l’Oleguer Suñé Salvat

El cantaire més gran dels homes en actiu, i un dels qui pensa que la CSM és més que una coral. 87 anys. Nascut a Barcelona, el 1936. Del carrer Olzinelles, de tota la vida. Administratiu. Feliçment casat amb Montserrat Trepat. Pare de família, amb tres fills (Oleguer,...

El río de la Música.

El llibre-guia turística ideal per a les vacances El río de la Música. Del Jazz y Blues al Rock. Desde Memphis a Nueva Orleans. A través del Misisipi. Miquel Jurado. Redbook Ediciones. Ma Non Troppo. Barcelona, 2019. Enquadernació: rústica amb solapes. 240 x 170 mm....

En Pinxo i la música africana.

En Pinxo i la música africana. Llibre musical / Magali Le Huche. - Barcelona: Estrella Polar, 2018.- Col·lecció Llibres de sons; Sèrie En Pinxo Temàtica: Infantil, de 3 a 5 anys Magali Le Huche va néixer a la regió de París l'any 1979. Es va llicenciar en Arts...

L’Escola de Música Segura va obrir les seves portes l’any 1948.

Amb la senyoreta Carme Segura Final de curs anys 1964/65 En aquella època hi havia poques escoles de música al veïnat, i amb la Carme Segura al capdavant, “la senyoreta” pels que la coneixien, es va convertir en un referent de l’època, ensenyant als diferents alumnes...

L’auca dels tres minyons ronseros que no relata la visita dels cantaires de Sant Medir al Santuari de Lluc.

En els primers dies d’abril d’aquell any, el fred, un cop hagué causat algun estrall per la contrada, ja havia entregat els seus dominis a la tebiesa. Dins una de les cases d’un petit poble de l’illa de Mallorca estaven asseguts tres minyons amb les cames sota les...

Festa Major Musical -Coral Sant Medir

Festa Major Musical de la Coral Sant Medir 14, 15 i 16 d’abril de 2023                              X Aniversari del Cicle d’Espectacles Musicals  Cap de setmana de Cantar i Ballar a cor què vols, cor què desitges!  A Coral Sant Medir estem bojos per la música! A més...