El 14 de febrer va acabar la meva vida laboral. Des del 15 de febrer que ja soc una jubilada més. Han estat 48 anys treballats, gairebé ininterromputs.
Vaig començar a treballar molt jove, amb 16 anys. I em van agafar a la primera feina perquè vaig anar acompanyada de la meva mare i vaig fer un text sense ni una falta, tot i que era en castellà en aquella època.
Primer en una empresa de patents i de marques, fins que em vaig preparar oposicions i vaig entrar a formar part del funcionariat de la Generalitat, l’any 1991. Concretament en el Departament d’Educació. Primer a la secretaria de l’Institut de Bellvitge i després a la de l’Institut Eduard Fontserè, al barri de la Florida de l’Hospitalet. En aquest darrer he estat gairebé 32 anys, els mateixos que té la Laia, la meva filla. Tenia nou mesos quan vaig començar al Fontserè, i ara en té 32, i la cangur fent una volteta la portava fins a l’institut i me l’entrava per la finestreta com si fos un document per registrar.
Durant tots aquests anys hi he estat molt bé, en aquest centre. Valoro molt positivament el fet que l’institut estigui a l’Hospitalet, a la Florida, en un dels barris més complexos de la ciutat i no als barris alts de Barcelona. He tingut sort d’estar en un centre com aquest, amb un alumnat tan divers. Això m’ha permès viure d’una manera més natural la presència de persones immigrants.
Han passat infinitat de persones, de companys al llarg d’aquests anys, de les quals algunes no les recordaré, no passa res, és així. D’altres les recordaré agradablement. I d’altres les tindré com a amigues per sempre més, i ens seguirem veient o parlant per Whatsapp…
La veritat és que estava molt contenta aquells dies al voltant de la jubilació. Tenia moltes ganes d’explicar-ho i de celebrar-ho amb tothom.
La primera celebració va ser a l’institut, amb els companys actuals de feina. Vàrem acordar un dia i, després de no tenir clar si seria un esmorzar o un pica-pica, des de direcció finalment em van dir que pica-pica al voltant de les 15.00 h, però que havia d’estar a l’institut a les 11.00 h del matí… Ai ai ai…
Doncs vaig carregar el carro amb unes barres de pa, plats i gots, embotit… i cap a l’institut hi falta gent! Al voltant de les dues, els del Montero ens portaven unes quantes coses de les seves, boníssimes, com sempre.
Només arribar, la primera sorpresa del dia. De cua d’ull vaig veure un pany de paret del vestíbul d’entrada cobert de dibuixos meus, ampliats, sobre un cartró ploma, preciosos. Era un exposició de dibuixos meus, i una petita història, feta per la Laia.
Després una altra sorpresa: a l’hora de l’esbarjo, el grup musical d’alumnat del centre em van cantar dues cançons, una en castellà que no coneixia i el “Que tinguem sort” del Lluís Llach. Brutal. Us imagineu adolescents de molt diferents nacionalitats cantant per a mi aquesta cançó? De les més boniques cançons que hi ha. Emocionant.
Després, amb una companya/amiga que ja està jubilada, que segons em va dir estava allà per fer fotos, ens vàrem entretenir al gimnàs, fent entrepans, preparant les taules, amb l’ajuda de l’Azucena, la conserge.
I així va anar passant el temps, fins que al voltant de les dues vaig sortir del gimnàs i em vaig trobar tot d’antics companys, d’aquells que al llarg dels anys han esdevingut amics, que havien estat convocats per l’actual equip directiu. Emocions, abraçades, alegria… Una altra sorpresa!
I ja, 
per acabar-ho d’adobar, estàvem parlant tranquil·lament mentre esperàvem que el professorat acabés les classes i veig aparèixer per la porta d’entrada el Ramon (què hi feia, allà?) seguit de la Ció, l’Asel·la i darrere tot un seguit de cantaires del Cor Adult, vestits amb la dessuadora de la coral i la carpeta, i dient “hooooolaaaa!”. No m’ho podia creure! Però ho vaig entendre de seguida. També havien estat convocats! Una altra sorpresa!
Com és de suposar, vàrem cantar, jo també (la miscel·lània Llach), davant de tot el professorat actual i antic, entremig de discursos, rialles i bon rotllo.
No puc més que agrair a tothom que va fer possible aquestes sorpreses, unes darrere d’altres. A tothom! No dic noms per no oblidar ningú. Però el que sí que puc dir és que em sento molt estimada per moltes, moltíssimes persones, i que a més això és recíproc… Jo també us estimo molt. Tinc molta sort de tenir tantes persones que formeu part de la meva vida, companys i amics de feina, companys i amics de coral, la família…
Després també ho vaig celebrar una mica amb els Adults de la Coral, però també amb els Pares i Mares i Joves, atès que també hi ha una estimació i darrerament també hem fet concerts cantant tots junts.
I amb la família ho vàrem celebrar més endavant, en una data que la Laia va poder estar.
Potser encara em queda alguna petita celebració…
En definitiva, estar jubilada és una felicitat. I ara cal acostumar-se a aquesta nova vida i pensar quines coses m’agradaria fer… I no permetre que el temps s’escoli com la sorra entre els dits.
Dolors Gubert, cantaire