La Coral Sant Medir s’ha tornat a superar a ella mateixa. Si ens semblava que actuar al Teatre Grec –encara que fos cara al sol, en minúscules– ja era una cosa a recordar; si cantar tot un Glòria de Vivaldi al Palau de la Música ja era un somni d’aquells que quan acaben et dius “ja em puc morir”, el que es va viure el passat 2 de novembre a l’Auditori de Barcelona ho supera de sobres –amb escreix que diria aquell–, i sense haver-nos de morir.
El que ens van oferir la Companyia Elèctrica Dharma, l’Esbart Ciutat Comtal, el conjunt Músics d’Antiga, sota la coordinació de la Coral Sant Medir, no és un concert més. És probablement la millor actuació de la Coral en els seus gairebé 70 anys d’història. Sense entrar en detall en la qualitat musical –en què altres en saben molt més–, la conjunció dels grups, de la música i del cant en viu, del conjunt de l’espectacle, de l’escenari, i de la temàtica, és molt difícilment igualable dins les nostres possibilitats actuals.
El que ens convocava era el Llibre Vermell de Montserrat, un compendi únic de textos litúrgics, cançons i apunts coreogràfics que té el seu origen en l’Edat Mitjana i que, aprofitant la celebració del Mil·lenari de la vida monàstica a Montserrat, la Coral Sant Medir, fent servir l’actualització que la Dharma ja havia estrenat al Liceu, va voler versionar en un lloc tan rellevant com és l’Auditori.
Però per arribar a aquest resultat es va haver de transitar un camí molt llarg. El que ve a continuació és la crònica de com ho va viure des de dins un/a cantaire, que vol romandre anònim, d’un dels cors de la Coral Sant Medir, tal com m’ho va referir, i que a continuació, com si fos un romanç medieval del segle XIV, passo a transcriure. Imagineu-vos que sona un llaüt.
Ja fa més d’un any que se’ns va comunicar aquesta ambició. El Ramon, amb aquella manera seva de dir les coses, que sembla que se li escapin, que en realitat no ho volia dir però com que li fa molta il·lusió ho acaba dient, ens va anar preparant per “l’evento”, aquella expressió catalana tan genuïna. Primer, el repte semblava una aparició mariana –mai millor dit– inabastable per la seva complexitat i nivell, però poc a poc es va anar materialitzant en forma de partitures, i de missatges com que podem comptar amb la Dharma i que l’Esbart Ciutat Comtal hi podria plasmar les coreografies que el Llibre Vermell només insinuava. Que a més, podríem fer un llibret on s’expliqués bé el Llibre Vermell i el Mil·lenari, i que l’atreviment arribava al punt de voler omplir ni més ni menys que l’Auditori de Barcelona. La sala gran gran, que això no era una simple celebració del 60è aniversari.
D’entrada, hi ha aquell punt d’incredulitat, aquell “vols dir?”, que es va superant gràcies a l’empenta i la il·lusió dels primers creients, als comentaris en aparença llençats casualment a l’aire en mig dels assajos, de l’estil “els de la Dharma estan molt il·lusionats”, o “omplir l’Auditori pot ser molt fort”. En resum, molta il·lusió, sí, però que ens ho hauríem de currar molt. I poc a poc, l’aire es va anar impregnant d’aquest esperit del sí, se puede (expressió també molt catalana), i com la pluja fina aquella que en aparença no és res, però quan te n’adones ja vas xop, la Coral va entrar en mode Llibre Vermell.
Les partitures, com la informació, van arribant amb comptagotes, i amb una versió nova cada setmana. Per aclimatar-nos a l’esperit de la versió de la Dharma, se’ns aconsellava mirar els vídeos del Llibre Vermell que circulen per Youtube. I clar, com que et penses que el Llibre el domines perquè ets català, però que en realitat no saps ni que es diu Vermell per unes tapes mones de vellut d’aquest color que li van posar fa quatre dies, et comences a mirar una versió xulíssima del Llibre Vermell que va fer el Jordi Savall. En el meu cas, una actuació amb la Capella Reial de Catalunya a Milà del 2016, que t’omple d’una religiositat reposada, interior, refinada, de la serenitat que evoquen els cants monòdics i polifònics de la Baixa Edat Mitjana. Però et diuen que no, que el que t’has de mirar és la versió que va fer la Dharma el 2003 perquè és la que farem. I penses que en totes les versions si fa no fa, la base és la mateixa. I quan la comences a escoltar, el que creus és que el selector de la velocitat de reproducció del portàtil s’ha espatllat, que s’ha tornat boig i que ho fa al triple de la velocitat que tocaria. I a l’assaig següent, els que de veritat hi entenen et diuen que no s’ha espatllat res, que ho farem així. Fins i tot, amb aquell lleuger esguard que no et volen fer molt evident però que en el fons et diu “un altre que no se n’entera”. I tu calles, perquè potser tenen tota la raó.
Un cop superats aquests primers entrebancs, comencen els assajos. Però clar, no ho fem amb el ritme de la Dharma (no gosaria mai dir que seguim el del Savall), sinó amb el que en diríem tradicional. I suposo que el Ramon també va pensar que “aquests no se n’enteren” i va veure la conveniència d’assajar-ho ja tot plegat amb la Dharma abans de l’estiu. Primer van veure (la Dharma) com ho fèiem (nosaltres), i després de comprovar que, efectivament, no ens n’enteràvem –diu la llegenda que les seves cares ho explicaven tot–, vam anar al Casinet d’Hostafrancs a fer-ho seriosament i en conjunt. Ens situem ja al juny d’aquest any.
I allà, vam començar a –ja normativament– assabentar-nos de la pel·lícula. I sí, allò que havíem vist a Youtube no era que la Dharma aquell dia estigués posseïda: la versió real del Llibre de Montserrat que havíem d’aconseguir era aquella. Del primer assaig conjunt, entre la novetat i el caloret que feia al Casinet, vam sortir accelerats i, en conseqüència, esgotats. A més, hi havia el factor fan, aquell que et fa admirar com són de bons els de la Dharma, i tot admirant, se t’escapa quan has d’entrar tu, i ho fas tard i malament (i el Ramon s’enfada).
Venen les vacances, i després ja ens immergim completament en el mon i el ritme del Llibre Vermell dharmàtic, amb un mes d’octubre amb dos i tres assajos per setmana, que si no tenies planillo pel cap de setmana, no et preocupis, que la Coral Sant Medir te l’ha buscat: música en viu, ball, berenar, vida social i marxandatge. I a cantar un i altre cop les cançons del Llibre Vermell per acabar ja de fer-nos-les nostres, fins el punt que, a més de saber-nos-les de memòria (que és el que tocava), no ens les podíem treure del cap.
De propina, vam aprendre nocions de llatí, almenys de com es pronuncia in Jeshum jugiter: in Iesum iugiter i que Clara faci e eque dixit és Clara fatxi e eqüe dicsit. A saber quan has de fer el Ha (amb la hac ni muda ni jota) a l’Stella Splendens, i a que no se’t caigui la carpeta mentre fas sha les vegades que toca, ni una més, a l’Ad mortem festinamus. Los set Gotx ja mengen a part. Primer, que no està en llatí ni en llengua provençal, sinó en català. De fet, és l’única que el Llibre Vermell diu que està “en vulgar cathallan” però clar, hem de considerar si “Verge loquint alegrage que n’agues del fill molt car” és realment comprensible, a més de vulgar, a oïdes actuals (per si de cas, vol dir: Verge, la cinquena alegria que et va donar el teu fill molt estimat). I si, a més, ho has de cantar allargant i escurçant síl·labes de manera com a mínim capritxosa, amb un ritme diguem-ne que força trepidant, l’esforç es fa més patent. Al final, al que hom aspirava és que sonés el més similar possible a l’original, encara que només sigui la part vocàlica.
A mesura que es va anar apropant el 2 de novembre, tot allò que semblava dispers i desarticulat es va anar posant al lloc que li pertocava. Les armilles llargues medievals estaven cosides, els shas ja sonaven mitjanament unísons i en la mateixa direcció, teníem la darrera versió de veritat de les partitures, a les cançons ja entràvem i callàvem quan tocava, havíem après a deixar les partitures a terra sense fer (massa) soroll i a recollir-les quan deixàvem de moure els braços, el llibre –ai, sense una darrera correcció– estava imprès, el Ramon ens havia promès que el veuríem si el miràvem, i les instruccions del dia D estaven clares. Les peces anaven encaixant.
Del dia de l’actuació poques coses es poden dir més enllà de que tot va anar (quasi) com un rellotge pel que fa a proves. N’hi va haver de so, de fum, de llum (provatures més que proves), de com havíem d’entrar i sortir a l’escenari i en quin ordre, i evidentment d’assaig de les cançons. Després d’un lleuger dinar, unes darreres proves, i a partir d’aquí, l’apoteosi.
Aquí acaba la transcripció fidel de la crònica apòcrifa que jo reprodueixo paraula per paraula, sinanimus molestandi (que deia aquell, en un perfecte llatí). Ah, me n’oblidava! La persona que m’ha explicat tot això m’insistia en dues coses que no vaig acabar d’entendre. Per una banda, repetia que de gran vol ser regidor de l’Auditori. No sé què hi té a veure, però em deia que ell també vol ser el puto amo i dir-li a la gent “tu cap aquí, tu per allà, no”. I d’altra banda, em va dir que el que de cap manera vol ser de gran és tècnic de so. Que no li agrada que en un concert que inclou cant coral hi hagi una persona que s’entesti que els que canten quedin tapats per tota la resta. Sobretot, al principi. Ara, també hi ha qui diu –diuen, diuen, diuen– que com que la primera cançó era l’O Virgo i com que ell no se l’acabava de saber, potser millor que no s’acabés de sentir. Jo, personalment, no m’ho acabo de creure.
Josep Maria Sánchez Carratalà
Cantaire no anònim del Cor Adult