Mercè Mateu Gascón

L’àvia de la Coral Sant Medir

94 anys. Nascuda a Barcelona, el 1928. Feliçment casada amb en Jaume Gubert. Mare de família, amb dos fills i tres netes. Amiga de la Coral: mare de la Dolors, presidenta entre els anys 2014 i 2022, i del Jaume, secretari actual, i àvia de la Sara, excantaire del Cor de Joves, i de la Laia, també excantaire del Cor de Joves i actualment membre del grup de Percussió Corporal. Dibuixant. Mestressa de casa. Dinamitzadora cultural, de sempre molt implicada amb el món de la sardana.

La sardana no és antiga ni és moderna: és la dansa nacional de Catalunya.

L’Àvia Mercè és l’àvia d’aquesta gran família que és la Coral Sant Medir, per un doble motiu: d’una banda, perquè, de tota la comunitat coral, ella n’és la persona de més edat en vida (juntament amb el fundador, Mn. Josep Bigordà), que té la mateixa edat i, de l’altra, perquè ella, a qui li agrada tant la música (cantar i ballar, com veurem en l’entrevista), està molt vinculada a la Coral i n’és fidel seguidora: els seus fills i les seves netes hi participen i ocupen llocs estratègics per a la Coral.

L’Àvia Mercè, que és tot tendresa i bondat, té dos tresors molt preuats, que ens fa la complicitat de compartir: l’un és la seva llibreta on ha anat dibuixant els seus millors records al llarg de tota la seva vida. I s’emociona quan ens els ensenya! L’altre són les persones que s’estima, de qui es preocupa i de qui parla constantment: el seu marit Jaume, els seus dos fills i gendre, les seves tres netes, els seus amics i veïns, i tota la gent que, d’una manera o altra, ha compartit algun trosset de la seva vida.

Valora i enyora els estudis que va rebre de l’escola de la República. Ella volia ser mestra, però la guerra incivil espanyola va canviar el decurs de les coses, el trajecte de tantes vides! La seva traça pel dibuix i els coneixements adquirits a l’Escola Massana encara li permeteren treballar d’allò que avui en diríem dissenyadora tèxtil, fins que es va casar. Molt probablement, la Mercè hauria estat una bona mestra de dibuix.

Amb en Jaume, han estat, de sempre, uns veritables dinamitzadors culturals, en l’àmbit sardanista.

L’Àvia Mercè i en Jaume no es perden mai cap concert, ni un, de la Coral Sant Medir!

Quins són els primers records que conserveu de la vostra infantesa?

Dels primers records que tinc de casa meva és al barri de Sant Pere de les Puel·les, en una casa antiga, però on s’hi estava molt bé, perquè hi tocava un solet com ara aquí, i quan venia el metge de capçalera, que era com si fos un germà, deia “ja estic en el colomar alegre a dintre del bell centre de Barcelona”. Ja pots comptar com eren les cases d’aquella època. I jo sortia al balcó, per allà sobre.

Amb la família, quan estàvem tots junts, érem feliços: la mare feia un dinar, que era molt bo, i després jugàvem o explicàvem coses.

Jo, em sembla que n’he estat sempre, de feliç.

Érem tres germans (i un altre que ja s’havia mort i en vàrem quedar tres) i jo era la petita, però amb la que vaig mantenir més relació va ser amb la Carmen que, com que la nostra mare treballava, ella em va fer com de mama. El noi era més “sèrio”. També era molt maco, però més “sèrio”. És que ens portàvem quasi deu anys amb ell. Recordo que ma germana em portava a coll i una vegada vàrem caure per l’escala, i la mare encara es va enfadar i li va pegar una bufetada. En fi, coses “d’allevorens”!

Com era la vida amb els amics i veïns?

El primer record d’infantesa que tinc dels de fora de casa és una veïna que es deia Mundeta, que és com si fos la meva àvia, i que sempre em va ajudar. En aquella època es convivia molt amb els veïns i tots érem com germans.

La Mercè ens ensenya una llibreta on recull els records dibuixats de la seva vida.

També tinc un record molt entranyable d’una veïneta, que vivia davant de casa meva, a l’altra banda del carrer, que teníem una corriola amb un cistellet i ens enviàvem coses.

Què és allò que us ha quedat, d’aquella època, allò que més us agrada recordar?

Em sembla que ho és tot, perquè jo vaig ser molt feliç aquella època. No teníem moltes coses, però vaig ser molt feliç. Jo sempre anava amb el meu pare i el que recordo molt és que sempre fèiem la volta per les Drassanes i tornàvem al barri de Sant Pere, i si jo em cansava se’m pujava als “hombros”, a collibè, fins a casa.

Com va ser l’època d’estudi?

Vaig anar a l’escola de la República, que era en els Jesuïtes del carrer Casp. Olé! Molt bon record! Molt bon record dels professors i de tot el que t’ensenyaven. El director era en Josep Pla i Cargol, que s’introduïa molt a les classes i s’implicava molt amb tots nosaltres. Era molt maco! Ja m’havia apuntat per ser mestra. O sigui que ja et demanaven què volies fer, t’ajudaven i t’orientaven. Però ja es va acabar! Perquè va esclatar la guerra i aleshores vaig passar al Col·legi de la Parròquia, on vaig estar molt bé amb les senyoretes i tot, però ja no era el mateix. No era aquell nivell d’ensenyament! A l’escola de la República no et posaven cap banda ni res, però a l’escola de la parròquia que vaig anar després et posaven una banda si sobresorties en els estudis. I jo sempre portava una banda. És que m’agradava estudiar. Allò que em va ajudar molt és que em feien repetir allò que ja havia après a l’escola de la República i sempre m’ho sabia, és clar, em tornava tot allò a la memòria, mentre que als altres encara els venia de nou.

I de l’època de la República, també n’heu dibuixat algun record?

I tota la guerra la varen passar a Barcelona?

Sí, sí, a Barcelona.

I com vàreu viure els bombardejos?

La meva germana Carmen se’ls apuntava. S’apuntava tots els bombardejos. Tenia tota la guerra apuntada en una llibreta. Però a la nostra mare que li feien nosa els paperots, quan l’hi va trobar ho va llençar tot.

Una vegada, al principi de tot, vàrem anar al refugi de la Via Laietana. Per cert! Que jo vaig perdre una sabata pel camí, i la mare va haver de tornar a recollir-la. I, mentrestant, sentíem com queien els obusos. Fins que vàrem entrar al Metro. I al Metro… és que no podies seure enlloc. Em sembla que ens en vàrem anar de seguida perquè no s’hi podia estar. I ja no hi vàrem tornar més. Quan venia un bombardeig ja no ens movíem: baixàvem tots els veïns a baix de l’escala.

I un cop acabada la guerra, què volíeu ser de gran?

La meva vocació era fer de mestra. Per això estic contenta, perquè el meu fill Jaume ho és i la meva neta Laia també. Però jo no ho vaig poder fer perquè em vaig haver de posar a treballar, perquè els pares ja eren grans.

Però vaig poder anar a l‘Escola Massana a estudiar 3 anys de Dibuix, perquè la mare hi treballava i no pagaves.

A quina edat vàreu començar a treballar i on?

Quan vaig acabar el col·legi, amb 13 anys ja em vaig posar a treballar. De primer, amb la meva germana, que era modista, i allà hi mancava una aprenenta. A mi, que no m’agradava cosir! Llavors em va tocar sobrefilar tota la roba! (l’Àvia Mercè es fa un tip de riure). Després, aquesta Mundeta que deia, treballava en una fàbrica de teixits, que es deia Comercial Sert; a la secció de dibuix hi mancava gent i em va introduir com a dibuixant. Jo feia dibuixos d’estores i teixits. Primer feia el dibuix i després ho posàvem en quadrícula per entrar-ho al procés de fabricació. De vegades la creació era meva i si no em donaven un motiu de pauta i jo l’havia fer. I això va ser una feina fantàstica, que a mi m’agradava molt, fins que em vaig casar, que vaig deixar els pinzells per… l’escombra! (la Mercè torna a esclatar a riure a cor què vols!)

Em vaig casar l’any 1957, amb 29 anys.

Així doncs, qui us va encomanar les ganes de cantar?

El pare és qui em va fer agafar l’afició per la música i cantar. El recordo sempre cantant. I jo també. Tot el que sé ho he après d’ell. La música i cantar ens agrada molt. El pare no tenia estudis però en sabia molt: ell era valencià i havia tocat el saxòfon amb la banda del seu poble, a Benigànim. És per això que suposo que em ve d’ell. I anàvem al Palau de la Música, que aleshores era molt baratet, a dalt “al galliner”. I no ens perdíem cap programa del Palau.

I dins del món de la música, que és allò que més us agrada?

Des de jovenets, de sempre que ens han agradat les sardanes, i de “crios” ja en ballàvem. A més, la Banda Municipal de Barcelona en tocava, de sardanes. Llavors la dirigia en Lamote, que era valencià. Era aquell que quan dirigia quedava ben descabellat. Em sembla que encara tenim alguna foto, ara no sé on, que surt amb una cara així, tot descabellat!

Com en vau aprendre, doncs, de ballar sardanes?

Quan va acabar la guerra, al cap d’un temps, varen deixar fer sardanes, i recordo tot de gent molt elegant ballant sardanes al parc. Jo em posava al darrere, anar seguint els passos com ho feien ells. I a casa ho repetia davant del mirall. I després ja ens posàvem si és que ens hi volien –perquè, segons com, no t’hi volien, si encara no en sabies prou! I és així com en vàrem anar aprenent. I a partir d’ací ja varen començar a sortir colles per participar-hi, que et venien a buscar si volies ballar sardanes. I ja vaig entrar en una colla que es diu La Joia Catalana. I hi vaig continuar anant, a concursos i tot. Encara hi som, tota la vida en aquesta colla. El qui la va fundar era del barri de les Corts.

O sigui, una joventut molt maca, amb les sardanes.

I amb en Jaume com us vàreu conèixer, ballant sardanes, potser?

Ah! Amb això hi ha una anècdota. Al meu pare li agradava molt les curses de gossos, i em portava a veure’n a un canòdrom que hi havia a la travessera de les Corts. I allà, quan teníem 5 anys, vaig conèixer un nen que era en Jaume, i al cap de molts anys, ja de grans, ens vàrem retrobar quan vaig entrar a ballar a la colla de les Corts. És a dir, que ens hi hem passat tota la vida, ballat sardanes junts, en aquesta colla. Hem fet algunes audicions celebrant els aniversaris, dels 10, 25, 50 anys… La darrera ha estat els 60 anys! Amb les sardanes hem viatjat a les Trobades Internacionals d’Amsterdam, París i Florència. A Madrid no ens hi han cridat mai– fa l’Àvia Mercè, amb una rialla sorneguera. I encara seguim anant als aplecs, trobades i celebracions.

I perquè us agrada tant la sardana? Què us aporta?

A mi m’omple. Els punts, els curts, els llargs, l’aire, el salt… tot plegat, tot plegat. I l’alegria de la música. És un sentiment que el portes a dins i que gaudeixes escoltant, ballant i… de vegades plorant. No t’ho sabria explicar, però… segons quina…t’emociona! I no s’hi val allò que diuen “això és tot igual”, sinó que cadascuna és diferent i et desvetlla sentiments diferents.

L’Àvia Mercè i en Jaume són d’aquells matrimonis tan ben units que ens expliquen la seva experiència sardanista amb tant d’entusiasme que acaben per compartir i barrejar els seus arguments: les frases que comença l’un, les acaba l’altre. I a l’inrevés!

Les melodies de les músiques s’han de fer ballant. Quan ve un toc de tenora, s’ha de fer ballant, o de tiple també, augmentant l’aire, o de contrabaix, o de fiscorn… En fi, d’instruments diferents, que tots conjuntats fan que cada sardana sigui musicalment diferent. Més bona o no tan bona.

Per començar, hi ha dues classes de sardanes: les de concert, que són fetes per escoltar-les assegut, en viu o amb altaveus, o amb auriculars, i amb atenció, i les sardanes balladores, que són les que la gent “disfruta” ballant, més que escoltant.

I què en penseu d’aquesta nova manera de ballar sardanes. Oi que fan tots uns passos nous, que volen canviar-ho, volen evolucionar-ho, perquè no sigui sempre tan igual?

Ah! Sí, en diuen “els punts lliures”. Nosaltres no hi entrem. No ens agrada, perquè… a veure: l’essència de la sardana és tal com ens la va deixar en Pep Ventura, tant a la Cobla com a la manera de ballar. I la manera de ballar sempre és el mateix: els curts són dos compassos i els llargs són quatre compassos. I tot el que és fora d’això ja no són sardanes. Pot ésser més o menys bonic, més o menys vistós, sobretot els punts lliures, que fan salts i una cama per ací, l’altre cama per allà, seguint el ritme de la sardana, això sí, però… això és adulterar la sardana. A veure: la sardana no és antiga ni és moderna: és la dansa nacional de Catalunya. Encara que no ens la volen reconèixer com a nacional, eh? Perquè quan es va tractar que es reconegués oficialment com a dansa nacional, a la Generalitat hi havia el conseller Tresserres, que en una entrevista que hi vam tenir diu “Home! No ho podem fer, perquè la gent del sud tenen la jota com la seva dansa”. I per això no es pot reconèixer la sardana. Però vaja, tots ho diem, eh, de la sardana: dansa nacional de Catalunya! I, de fet, l’essència no es perdrà mai, perquè sempre en queda!

I doncs, teniu alguna sardana que sigui “la vostra sardana”?

Sí, una que es diu “La joia catalana”, dedicada a la nostra colla, però ens la sentim “nostra”. També n’hi ha d’altres que ens agraden. Mira: n’hi ha una que és del Pérez Moya, els Serra, pare i fill, que són molt coneguts. El Serra pare, que té molt bones sardanes, i les d’en Serra fill, encara tant o més! De fet n’hi ha moltes de boniques, i totes ens agraden.

I com a dinamitzadora cultural, quines activitats heu portat a terme per promoure la sardana?

Després, al 2008, varem crear l’Aplec Collblanc-La Torrassa, i era per portar la música de la sardana ací, a les nostres barriades.

En aquell moment que estem parlant, vos ja tindríeu 80 anys!!

Efectivament. I això es va derivar que cada any organitzem un aplec. Enguany també el farem. I ja en portem dotze. Fins abans de la pandèmia hi havia l’aplec de matí i tarda amb 3 cobles, que tocaven amb total 18 o 20 sardanes. Venia gent de tot arreu de Catalunya. Amb molts problemes, perquè muntar un aplec val cèntims, que solen sortir de subvencions de l’Ajuntament, de la Diputació i de quotes de socis. Un aplec amb 3 cobles pot costar a la vora de 9.000 €. Els músics matí i tarda, la infraestructura… en fi!

D’altra banda, en Jaume ja fa 14 anys que està en un casal del barri on ensenya a ballar sardanes a gent gran. I jo l’ajudo. Gent gran que n’havien ballat i d’altres de joves que els agrada i n’aprenen. Però que ballen força bé. És el Casal Progrés de Gent Gran, de Collblanc. Per bé que ara canviarà de nom i serà Centre Cívic de la Generalitat. I això ho fem cada dijous, que hi anem tots dos. Tenim dotze senyores i un senyor. Amb una il·lusió que tenen! I això també t’omple! Un senyor que val molt. És andalús, però de tota la vida que està aquí, parla català i és català.

I el món cultural de la sardana, s’ha ressentit de la pandèmia?

Oi tant! La pandèmia ha fet mal! Se’ns han mort amics. Jo diria que se n’han mort un 40%, que ja eren grans. D’amics nostres, degut a la pandèmia, se n’han mort cinc. Podríem dir que la pandèmia ha marcat un abans i un després. Perquè han plegat moltes colles. Molts s’han mort. Altres han deixat de pagar. D’altres han deixat les entitats i no hi han tornat. Han perdut les ganes…

I vosaltres, als vostres més de noranta anys, com la vàreu viure, la pandèmia?

Doncs prou bé, dins del que cap: amb moltes precaucions, però no vàrem tenir cap problema de res. Els dos solets a casa, durant els tres mesos. En tot moment vàrem tenir el suport de tota la família. Sempre hi havia un o altre que ens venia a visitar. S’escapaven i venien. No passaven de la porta, amb mascareta, però ens venien a veure. També enviaven whatsapps. I cada dia, després dels aplaudiments a la finestra pel personal sanitari, fèiem una videoconferència familiar.

Després, en acabat de la pandèmia, aquest estiu mateix, hem donat positiu, però és perquè portàvem les pautes completes de les vacunes i varen ser vuit o deu dies, i tot ha estat molt lleu. El que passa és que t’estàs fent gran, i és clar! Però, mentre ho puguem anar explicant, oi?

De manera que vàreu viure un “confinament ben comunicat” amb la família: veig que us en sortiu, amb les noves tecnologies. Vet ací!

Ah,sí! En Jaume és hàbil amb les tecnologies. Gràcies que el nostre gendre, que és d’aquelles persones que fan les coses dit i fet, fa uns set o vuit anys que ens va telefonar i ens va venir a portar un ordinador, i en Jaume va anar a fer uns cursos d’informàtica.

Pel Nadal de la pandèmia, ens estàvem cadascú a casa seva, però a l’hora de dinar vàrem connectar el mòbil a la TV i ens vèiem tots plegats!

La vida d’una persona és una successió de vivències: de moments que esdevenen records. De vegades són alegres i positius. De vegades tristos i negatius. Però diu que, precisament dels negatius, és dels que més se n’aprèn! Per anar acabant: hi ha alguna vivència que us ha marcat especialment?

Sí, a veure, tot ha sigut molt maco, però vàrem passar una temporada dolenta. Ja fa molts anys, per la malaltia de la nostra filla Dolors, quan era petita, i això ens va marcar molt. Va patir una malaltia greu de ronyó. El metge de capçalera ja no sabia què fer? I vàrem consultar un especialista, el doctor Soley, i va diagnosticar: aquesta nena a veure com anirà quan faci el canvi! I sí, per sort, va anar cap a bé, definitivament!

Ara, bona part és que ella era molt bona nena! Va ser una malalta fantàstica! Perquè recordo una anècdota, com si fos ara: una vegada, que ella estava al llit –que s’hi va haver d’estar més d’un any, al llit– jo estava arreglant la cortina del seu “quarto”, va i em diu: “Mama, fes el favor, jo ja callo i tu estira’t!”, volent dir: “deixa’m una estona que jo ja no et demanaré res. I tu descansa!”. No deuria tenir més de 7 o 8 anys, però amb aquest detall ja n’hi ha prou per comprendre que va ser una bona malalta.

I en Jaume (fill) igual, amb el seu problema de visió, encara avui, també ho porta molt bé.

És a dir que, malament de tenir una malaltia, però hem tingut molta sort que ells han sigut com són.

I tornant al present més actual: superada la pandèmia, com ha estat la retrobada familiar?

Amb molta joia! Saps què passa? Que som molts, d’edats molt diferents, amb activitats també molt diverses…i costa molt de poder coincidir tots plegats. Calia trobar un dia que anés bé a tothom. Però a propòsit de complir els 94 anys, també vàrem aprofitar tot de coses pendents de celebrar i posar-les en comú: l’operació de cataractes de l’avi, que va sortir bé, aniversaris endarrerits, no sé quantes coses endarrerides…I hi vam ser TOTS. Fins i tot les parelles de les netes!

Som una família de veritat: pares, fills, gendres, netes, tots, que ens estimem tots.

És normal: jo els voldria tenir a tots sempre, i això no pot ser.

Acabada l’entrevista per a Racons del Cor, off the record, l’Àvia Mercè em fa a cau d’orella: “Si anem a Munic (ella ja està il·lusionada d’anar-hi, amb aquella força vital que la caracteritza) a l’avió m’agradarà seure al costat de vostè”. I jo li responc, prest i honorat: “Això ja està fet, perquè a mi també m’agradarà –i molt!– de poder seguir conversant amb vós i aprenent de la vostra experiència!”. I, encara, li faig una promesa de complicitat: a Alemanya estant, si en Jaume ens compta i reparteix una sardana, a mi em plaurà molt de ballar-la amb vostès, al bell mig de la Marienplatz de Munic!

Cesc Valls

Cantaire Tenor del Cor Adult

 Coral Sant Medir