El cantaire més gran dels homes en actiu, i un dels qui pensa que la CSM és més que una coral.
A la dreta de la imatge fent percussió corporal amb altres homes del Cor Adult
87 anys. Nascut a Barcelona, el 1936. Del carrer Olzinelles, de tota la vida. Administratiu. Feliçment casat amb Montserrat Trepat. Pare de família, amb tres fills (Oleguer, Jordi i Bernat) i sis nets (Joana, Berta, Marcel, Aran, Iu i Pau). Baix del Cor Adult. És el més gran dels homes, per edat, i el més veterà de tots els cantaires actuals (de fa 42 temporades, després de la Montserrat Garcia, que en porta 63). Melòman apassionat per la música clàssica. L’instrument musical que més li agrada és l’orgue. Col·labora amb l’Arxiu Històric de la Parròquia de Sant Medir. Ha format part de la UEC i dels Castellers de Sants. Ha heretat de son pare l’afició per la muntanya i ha transmès els valors de la natura i l’esport als seus fills.
“Amb en Ramon Beltran, la Coral Sant Medir està vivint una època d’eufòria!”
L’Oleguer Suñé va entrar a la Coral Sant Medir amb 45 anys, i d’això ja en fa 42! Això vol dir que és un dels cantaires més grans en actiu (juntament amb l’Aurora Ribas, que també en té 87). I que és el més veterà (després de la Montserrat Garcia, que hi porta 63 temporades).
Va néixer quan va esclatar la guerra “incivil” espanyola i, amb l’experiència acumulada al llarg de tots aquests anys, ens transmet records d’un temps, d’un país, que ha vist evolucionar des del franquisme fins a l’actualitat. D’un barri de la Bordeta de postguerra, trist, marcat per la repressió politicocultural i les dificultats econòmiques, perquè com diu en Raimon (a qui ell admira tant) “venim d’un silenci antic i molt llarg”.
L’Oleguer s’expressa amb entusiasme i tendresa. Encara s’emociona quan relata la història viscuda de no reconeixer al seu propi pare quan va tornar de la guerra perquè ell, amb poc més de tres anys, encara no l’havia vist mai, abans. I es torna a emocionar quan reconeix que la salut ja no els permet –sobretot a la seva esposa– seguir les activitats de la Coral, com en aquells altres temps que recorden amb enyor.
De la Coral Sant Medir ha conegut gairebé tothom, tots els directors i cantaires que hi han anat passant des que la va fundar Mn. Bigordà, i ens n’explica l’evolució.
I confessa que guarda molts i bons records de l’època que amb el matrimoni Àngel Quin i Carme Voltes i amb la seva esposa Montserrat organitzaven les sortides dels finals de curs de la Coral.
Vas néixer l’any 1936.
Sí, uns mesos abans de començar la Guerra Civil.
Un any convuls, oi?
Sí, molt convuls. El meu pare, QEPD, que feia de comercial, quan va esclatar la guerra el va enxampar a Saragossa. I no va poder tornar a Barcelona durant tota la Guerra Civil. Jo tenia quatre mesos. Llavors s’escrivien amb la meva mare via Creu Roja de París. Com que no podia tornar a Barcelona, el va acollir a Saragossa un seu amic de la feina. I així va passar aquells tres anys.
En acabat la guerra, quan va tornar a casa, el primer que jo vaig dir a la meva mare va ser: “qui és aquest home?”. És natural: quan el pare va marxar a fer de comercial jo només tenia 4 mesos i quan va tornar acabada la guerra, jo ja tenia 3 anys i escaig. Jo no podia reconèixer el meu pare, perquè no el coneixia!
I això t’ho he volgut explicar perquè no és pas una anècdota, és una realitat viscuda. Són coses de la guerra. De la vida, oi?
Sí, està clar que per a tu va ser una experiència prou potent, que t’ha quedat gravada per sempre més en el record. I com vas passar aquells teus primers anys de vida, durant la guerra?
Jo em vaig quedar durant tota la guerra amb la meva mare, a Barcelona. Ja érem quatre germans.
Tu ets el petit?
No, jo soc el que en fa quatre, tot i que en aquell moment sí que jo era el més petit. Però després de la guerra en van venir dos més. És per això que la meva àvia, QEPD, es va emportar els tres que anaven davant meu a un poblet, a la Palma de Cervelló. I allà, els tres germans amb l’àvia es feien la vida: tenien un hortet, cuidaven les seves patates, els seus tomàquets… Vam estar separats fins acabar la Guerra Civil.
Com vas viure aquells anys d’infantesa?
Llavors vivíem en plena època franquista. Naturalment, tot en castellà.
On vivíeu? A quin barri?
Sempre he viscut al barri de Sants: entre el carrer Sagunt i el carrer Olzinelles.
A casa érem sis germans. Bé, ara només en som quatre. Dos que van morir. Quedem quatre germans.
Com recordes els anys d’estudi a l’escola?
Les meves èpoques d’estudiant van ser als Maristes del mateix carrer Olzinelles on, naturalment, en aquella època només hi havia nois. Les noies havien d’anar a uns col·legis a part, de monges o escoles privades.
En tens bon record dels Maristes?
Home, era l’època del mando y ordeno. Me’n recordo que cada dia al matí, abans d’entrar a la classe, ens formaven. Era una escola molt gran, de 400 o 500 alumnes. Ens feien formar allà al pati i ens feien cantar el “Cara al Sol”. I cada dia fèiem pujar la bandera espanyola. Cada dia la pujava un nano diferent, d’una classe diferent. Els mestres eren molt rigorosos. Tot l’ensenyament en castellà. El català només es parlava a casa, i encara! A l’hora del pati tot en castellà. El català era prohibit en tots els aspectes de la cultura, seguint les directius del règim franquista.
Com era l’ambient social d’aquí, a la Bordeta, en aquells anys de postguerra?
No era gaire bon ambient, perquè els centres cívics i polítics, per exemple, estaven tots prohibits. Havies de pertànyer a Acción Católica. Era un època de repressió. Estava prohibit anar pel carrer en grups de més de quatre persones. A la que anaves més de quatre o cinc persones, et feien dissoldre. Que ningú no digués mal del règim! No, no hi havia res de res… Anaves al cine, anaves al Centre Catòlic, on feien teatre. Feien funció. Feien “Els pastorets”, també. Però, fora d’això, res més.
I a nivell econòmic durant la postguerra?
La postguerra va comportar dificultats econòmiques. I a casa érem sis germans. És quan hi havia les famoses cartillas de racionamiento. Donaven uns cuponets i podies anar a la botiga a comprar patates, l’oli, el pa… les coses essencials. Vet aquí! Encara tinc un record d’un dels germans que va morir, el Ton, que era molt panarra, li agradava molt el pa. I un any els pares li van preguntar “què vols que et portin els Reis?”. I saps què va contestar? Un pa blanc. Perquè el pa de racionament era un pa negre, fet de no-sé-què? O sigui que el nano no estava ni per joguines ni per res. Volia menjar pa, senzillament.
És el valor d’allò essencial, per cobrir les necessitats més bàsiques…
D’això sí que me’n recordo, com si fos ara: que el meu pare anava a comprar menjar d’amagat, que venien aliments que pel racionament no entraven, com ara cigrons, patates, mongetes… en un soterrani d’un taller mecànic de Sant Boi de Llobregat. I el nostre pare ens deia: “Algun dia no tornaré, perquè la Guàrdia Civil m’agafarà.” “I per què? Per què us han d’agafar?”, preguntàvem. “Perquè aniré a buscar menjar per poder donar a la família i al carrilet m’aturaran. Em diran: on vas amb aquest pa? Això és venda d’estraperlo! Els diré que és per donar als fills de casa i no s’ho creuran. I em detindran.” Es va patir molta gana! Van ser anys difícils. Els anys de la postguerra van ser molt difícils!
Amb quina edat vas començar a treballar?
Als 14 anys. Vaig acabar Comerç als Maristes amb 14 anys, i de seguida a treballar. Recordo que la primera mesada va ser de 100 pessetes! Imagina’t! I sempre he treballat d’administratiu.
A quina empresa vas entrar a treballar?
En una empresa d’un magatzem d’olis.
Com vas viure els anys de jovenesa, a casa dels teus pares?
A casa havíem anat molt a la muntanya. Perquè el meu pare era molt muntanyenc. I ens va aficionar a anar a la muntanya… Començant per Collserola, naturalment. Anàvem fins a Montserrat, a Sant Llorenç de Munt… Després, ja de més gran, em vaig afiliar a la UEC, que és la Unió Excursionista de Catalunya, que està aquí al barri. Allà vaig conèixer altres companys, i vam anar fent sortides, primer d’un dia, algunes de dos dies, i algunes cap al Pirineu. I així anar fent…
L’Oleguer i la Montserrat 1997: l’època en què els dos cantaven i organitzaven les sortides de final de curs de la Coral Sant Medir (en segon terme: Vicenç Sancho [EPD] i Jordi Rodríguez [excantaire]).
Sí, ens vam conèixer amb la Montserrat a la Parròquia de Santa Maria de Sants. Ella i la seva família venien de Lleida. Els seus pares es varen establir a Barcelona i van muntar un negoci aquí al barri de Sants. Un bar, al carrer Guadiana: el Bar Trepat. Fins que es varen jubilar. Així és que ens vam conèixer amb la Montserrat i ens vam casar l’any 1965.
I doncs, quines han estat les aficions que heu cultivat en la vostra vida?
La muntanya i la música. La muntanya és el principal hobby, combinat amb assistir als concerts de música. Sempre hem sigut molt muntanyencs a casa. I als nostres fills també els hem inculcat la muntanya. Ells han anat a l’Himàlaia. Van fer una expedició a un cim que es diu Annapurna, que té més de 8.000 metres, amb una colla d’Artesa de Segre, perquè la meva dona és filla d’Artesa de Segre. Varen fer una expedició a l’Annapurna, però no van poder fer cim pel mal temps. És important saber retrocedir a temps! No seguir endavant, perquè hi ha molts accidents de muntanya. El gran s’ha dedicat molt a l’escalada. I a l’escalada, fins i tot amb gel. I mira si li agrada l’escalada que, quan es va casar, va comprar una casa a Collbató. Al peu de Montserrat. Per poder anar a fer totes aquelles agulles. L’altre fill viu al Bruc, per veure Montserrat, també. I tenim un altre fill que, a part de la muntanya, ha fet molt d’atletisme, que feia salt d’alçada. Fins i tot va anar als Campionats d’Espanya. No va guanyar, però hi va participar. L’important és participar en les coses. Ser-hi i fer l’esforç!
Abril 1997: en Bernat, l’Oleguer i en Jordi, els tres fills, practicant escalada a Montserrat.
I pel que fa als concerts?
Sempre ens ha agradat seguir els concerts de l’Orquestra Ciutat de Barcelona. Sí. Amb la meva dona ja teníem un abonament al Palau de la Música, abans que es construís l’Auditori. I l’Orquestra Ciutat de Barcelona hi tocava, al Palau. Des que el van inaugurar, anem a l’Auditori amb un abonament de 7 o 8 concerts per temporada. Actualment encara hi estem abonats, als concerts que fa l’Orquestra Ciutat de Barcelona.
I, doncs, com ha estat la teva vinculació a la Coral Sant Medir?
Em vaig incorporar a la Coral Sant Medir cap a l’any 80 o 81, que vaig venir al concert tradicional de Sant Esteve i em va agradar. La Coral llavors era molt petita i la dirigia un tal Joan Gustems. l llavors algun company que hi cantava em va animar a entrar-hi.
I d’això ja en fa 42 anys, eh?
42 anys, sí. Sí, hi havia la Montserrat Garcia, que havia cantat amb el seu marit, QEPD. I, doncs, és clar que els recordo! Hi havia l’Àngel Quin i la seva dona, la Carme Voltas, que eren molt antics, i que se’n van anar a viure fora de Barcelona. Hi havia el Vicenç Sancho, que també va morir. Tota aquesta colla érem coneguts del barri, i vaig començar a anar a cantar amb ells a la Coral. Vaig venir pel dia de Sant Esteve i el primer concert que vaig fer va ser per Sant Medir. Al cap de tres mesos, per les festes de Sant Medir.
8-7-2003: viatge en vaixell de Cadaqués a Roses Sortida final de curs CSM (Montserrat Trepat i Aurora Ribas, entre d’altres).
Parla’ns dels teus records d’aquella primera època, gairebé fundacional, de la Coral.
Tinc uns bons records dels anys que, juntament amb l’Àngel Quin i la Carme Voltas, amb la meva dona i jo, ens dedicàvem a organitzar l’excursió de final de curs de la Coral. I què fèiem? Primerament, buscàvem un lloc per anar a cantar, que fos bonic. A la natura. Anàvem a veure-ho abans. Miràvem de fer coincidir els llocs on anàvem si hi havia alguna coral per organitzar algun Concert conjunt i d’intercanvi. Més que res, era un motiu de sortida a la muntanya o al mar, per celebrar un final de curs de la Coral.
Me’n recordo d’una de molt maca, que vam anar tots a Sant Pere de Rodes. Després vam anar cap a Llançà, i després a Cadaqués, i de tornada vam llogar un vaixell per nosaltres sols, que ens portés fins a Roses a buscar l’autocar. Recordo detalls molt bonics d’aquestes excursions. És una de les coses boniques que té la Coral: aquestes experiències compartides!
2001: concert de la Coral Sant Medir a la Setmana de Cant Coral a l’Hospitalet sota la direcció de Josep Caballé.
I després, com ha evolucionat fins a ser la CSM d’avui?
Quan en Gustems va marxar de la Coral, van venir dos o tres directors més, el Josep Caballer, el Xavier Vila-Josana… i el Ricard Bordes. Ho van ser periòdicament, fins a la vinguda del Ramon Beltran, que va ser quan la Coral va experimentar un gran creixement, perquè ell venia de l’Orfeó de Sants. Llavors ell, no sé què va passar, però van marxar de l’Orfeó de Sants i van venir a parlar amb el rector de Sant Medir, a veure si els podia acollir. I a Sant Medir, com que no tenen un no per ningú, mossèn Josep Maria Vidal Aunós, que era un sant baró, els va dir “podeu venir”, i van parlar amb el president de la Coral, que llavors era el Jaume Teixidor. Van tenir converses, es van entendre naturalment, i llavors es van incorporar al grup de grans, les noies, que van formar el grup de Joves de la Coral Sant Medir, i el grup de nanos, que portava dos o tres grups, igual com ara, actualment. Va ser una entrada, diguem-ne, “triomfal”. De molta gent. Perquè van venir els grups de nanos, el grup de noies joves i el grup de noies grans. Que és el que actualment hi ha a la Coral Sant Medir, a més dels grups que han fet de Percussió Corporal.
Quan jo vaig entrar érem màxim 30 cantaires, però en venir en Ramon Beltran, amb tota la seva colla, ja va passar de seguida gairebé a 100. I actualment, ja no sé ni quants som: uns 120 o 130 cantaires, em sembla. I així ja hem arribat a l’actualitat.
8-7-2003: Sant Pere de Rodes. Sortida final de curs.
I com ho veus ara, amb la perspectiva del temps?
Ja tinc 87 anys i veig que potser s’ha perdut una mica aquell ambient familiar. Perquè quan érem 30, eren tots com una família. Al ser tanta gent… no ens coneixem tots. Per això van bé aquestes trobades que fa el Ramon, un cop l’any, que fa dos dies de treball, a Calafell, per ensenyar cançons, i per conèixer-nos, conviure i cantar junts. Està molt bé, això.
Quin valor té la música en la teva vida?
Per a mi és important: té un valor cultural molt i molt bo. Molt bo per aglutinar gent, diguem-ne. Tota la música, de la forma que sigui, eh? Sobretot si és música clàssica. A mi, personalment, la música moderna no m’agrada gaire, però… comprenc que també està bé… que també és bo que hi hagi música moderna.
Quines són les obres o les peces musicals que més t’agraden?
Doncs mira, si vols que et digui la veritat, el quart temps de la Novena Simfonia de Beethoven, quan canta l’Himne a l’Alegria. Que, per cert, l’hem cantat a la Coral Sant Medir. O també un concert per a clarinet de Mozart. I més que res la música de Gustav Mahler. Per això a casa encara anem a l’Auditori. L’Auditori va alternant els concerts de música clàssica antiga i música clàssica moderna, perquè també hi ha compositors moderns del segle XX. Compositors catalans, no són massa coneguts, però de tant en tant interpreten alguna peça a l’Auditori per donar valor a aquesta música amb aquests músics catalans. Ara, la música clàssica antiga no morirà mai! Perquè, per exemple, ara hem celebrat el 250è aniversari d’en Beethoven, de la seva mort, i continua essent ben actual. S’interpreta arreu del món.
Quin és l’instrument musical que més t’agrada, si només n’haguessis de triar un?
Si n’hagués de triar només un, ja el tinc triat de seguida: és l’orgue. Perquè ja de petit sempre he sentit a dir als músics o la gent que hi entenia que l’orgue és el rei dels instruments. Que amb l’orgue es pot tocar tot. I l’orgue sempre m’ha agradat. Fins i tot al monestir de Montserrat cada any a l’estiu organitzen uns concerts d’orgue molt interessants. Abans, amb la meva dona hi anàvem. Ara ja no, perquè ja no puc portar cotxe. Sí, sí, ja ho crec: l’orgue sempre m’ha agradat i considero que és un instrument molt bonic.
A part de “la gran música”, de la música clàssica, quin altre tipus de música t’agrada?
A part de la música clàssica, també els de la Nova Cançó catalana. Sobretot en Raimon i en Lluís Llach. Tant és així que amb la meva dona havíem seguit a en Llach i a en Raimon pels concerts que feien arreu de Catalunya.
Anàvem amb una colla a seguir-los. Encara recordo també les famoses 6 hores de cançó a Canet de Mar. I tant, i tant! La Cançó Catalana a Canet va ser dels primers actes multitudinaris que es varen fer al nostre país. Nosaltres hi vàrem anar un parell o tres d’anys. Després, ja amb el temps va anar evolucionant i era diferent. Ara, d’en Llach i d’en Raimon, en tenim molta discografia a casa i sovint encara l’escoltem.
28-6-1997: Pla de Beret. Sortida de final de curs a la Vall d’Aran.
Què t’aporta cantar a la Coral Sant Medir?
Personalment, marxar de la rutina diària. O sigui, esperes els dies d’assaig amb il·lusió per sortir de la rutina i anar a cantar. Anar a l’assaig fa goig, fa il·lusió. Sí. Jo no tinc gaire estrès, però a la gent els relaxa. Perquè en parles amb alguns cantaires i també t’ho diuen. A mi em va molt bé, això. Marxar de la rutina de cada dia.
Quina és la teva cançó preferida d’entre les que cantem a la Coral Sant Medir?
Doncs mira, te’n dic una: Joia en el món. Que es canta per Nadal. Aquesta amb emoció i tot. Sí, sí, sí. I després aquesta que cantem del Senyor Sant Jordi, també està molt bé. Tot i que n’hi ha moltes d’altres, aquestes dues m’agraden especialment. Sí, home, tenim un gran repertori a la Coral Sant Medir. Només cal mirar els programes!
Per què recomanaries venir a cantar a la Coral Sant Medir?
Home, primerament li hauria d’agradar de cantar, naturalment. I si li agradés la música, li diria vés a Sant Medir, a escoltar-los un dia que hi hagi concert: els escoltes, ho valores, i llavors, si vols, vens a parlar amb el director. Si tens bona veu i si t’agrada cantar, endavant!
Hi trobaràs molt bona gent. Hi ha molt bon ambient. És veritat. Hi havia unes noies que deien que la Coral Sant Medir és més que una coral! Això s’havia dit molt, quan encara érem molt pocs.
Doncs moltes gràcies, Oleguer, per deixar-nos conèixer tots aquests records teus, que omplen i donen sentit a la teva vida i que, alhora, també són una part de la història de la nostra Coral.
Saps que se t’estima. I et desitgem de tot cor que per molts i molts anys més puguis seguir cantant amb nosaltres.
Cesc Valls
Cantaire Tenor del Cor Adult
Coral Sant Medir