En els primers dies d’abril d’aquell any, el fred, un cop hagué causat algun estrall per la contrada, ja havia entregat els seus dominis a la tebiesa. Dins una de les cases d’un petit poble de l’illa de Mallorca estaven asseguts tres minyons amb les cames sota les faldes d’una antiga camilla aparentant una estampa hivernal però, òbviament, el caliu no era menester per a encalentir les seves petites extremitats inferiors atesa la placidesa del clima. De més menut a més gran aquells nens eren coneguts com en Xim, en Quim i en Pam, tots ells escolanets de l’Escolania de Lluc.
Sobre la taula hi havia un llapisser decorat amb motius de Nadal i un munt de papers en blanc. En Xim, el més gran dels tres, sostenia un bolígraf que de tant en tant s’enduia a la boca.
Aquells tres dimonions estaven atabalats, car havien rebut l’encàrrec del seu pare de redactar una crònica de la visita que recentment havien efectuat els membres de la Coral de Sant Medir de Sants al mateix Santuari en qualitat de convidats per l’Escolania de Lluc. Escoltem-los:
—I què té d’especial aquesta visita, si tanmateix un cop o dos a l’any ens veiem amb els de Sant Medir, jo no sé què volen que escriguem en aquest maleït paper blanc. Quines idees que té aquell home, mira que haver-nos de fer contar això…— remugava el gran amb el front arrufat.
—Sí!— afegí en Quim— que escriguin els grans que els nens estam per jugar i perdre el temps.
—Tinc una idea! I si fem unes vinyetes?— digué en Pam.
—Tu quina idea has de tenir? Si amb prou feines escrius!—Li etzibà en Xim.
—Exacte— s’hi sumà en Quim— deixa’t de moure tot el temps de la classe i fes més atenció a la mestra.
—Bla, bla, bla, vosaltres a la meva edat no sabíeu fer la o amb un tassó encara — es defensà el petit.
Els tres nens es varen començar a desviar del tema i iniciaren tal conversa que potser ens servirà per tenir una idea d’allò que en els primers dies de mes va suposar la visita dels amics de Sants.
—Quin partidàs que vaig fer l’altre dia al pati de l’Escolania contra ells, eh? Segur que si ho hagués vist un entrenador de primera divisió em fitxa per jugar al Mallorca—afirmà en Xim.
—Alaaaa… i què més germanet? Qui t’has cregut que ets?— en Quim no es podia aturar de riure.
—Si no arriba a ser perquè don Joan ens va fer aturar el partit, jo hauria fet el meu rècord de gols— Seguia el germà gran amb la seva habitual lletania sobre les seves imaginades virtuts futbolístiques.
—Home, és que aquell dia teníem la visita dels convidats de Sant Medir i no ens podíem perdre el seu concert—digué en Pam.
—Sí! Va ser molt emotiu el concert a la Basílica…– A en Xim se li va il·luminar la cara.
—Vaja! Va ser com si els convidéssim a tots a casa nostra…
– Clar, ximplet, és que molts varen estar a les nostres cases, que no te’n recordes?
—Sí, i després del concert varem gaudir del dinar de bufet que tant ens agrada– Els mallorquins sempre pensant en el menjar, és clar.
—Alerta! S’ha de dir que havien arribat el dissabte 1 d’abril molt prest cosa de les sis, devien estar famolencs ells també.
—És cert, i n’hi va haver que aquell primer dia se’n varen anar a dormir tot just arribar…
— I altres després de dinar!
—Ja,ja,ja… recordeu les nostres nenes que es varen passar tot el capvespre roncant al llit com si fossin ossos hivernant.
En aquest punt varen quedar els tres muts per un instant, amb cara de satisfacció.
—Quina sort que varen tenir perquè ells, els convidats de Sant Medir vull dir, després d’estar a les nostres cases el dissabte i diumenge varen poder estar al Santuari sense haver d’anar a classe, i varen fer visites a la Ciutat de Mallorca i a les Coves del Drac, a Porto Cristo!
—Cert! Quina sort… bé, nosaltres també vàrem començar les vacances un poc després— es consolaven els minyons.
—Però…, ara xerrant seriosament, creieu que els va agradar estar amb nosaltres?
—Home, jo crec que sí perquè varen deixar un missatge a don Joan donant-nos les gràcies.
—Vaja, doncs que bé que els agradés. A veure si ens tornem a trobar aviat.
—Sí, i tornarem a guanyar el partit de futbol perquè per a nosaltres és el més important, després del menjar, és clar.
—Aaaai… sí — De cop en Xim tornà a posar cara de preocupat.
—Uf, al·lots, encara no hem escrit res en aquest paper!
—És que jo no sé què volen que escrivim, no hi ha res a contar— es queixà en Quim.
—Ala, doncs a la porra!, si volen una crònica que ens tornin a visitar i la tindran en directe. Anem a jugar a futbol al pati, que gairebé ja fa fosca, qui arribi darrer passa de porter!
Tot d’una es sentí el so de les cadires lliscant i caient per terra, els tres bergants començaren a córrer, els papers varen quedar en blanc a damunt la taula, el llapis va rodar per sobre la camilla i un gosset pelut, excitat per tant de trull, els va seguir botejant entre les seves cames.
En fi, ja ho sabeu, amics de Sant Medir, sent dir-vos que els tres blauets no varen ser capaços de fer la crònica de la vostra visita, haureu de venir a veure’ls un altre any a veure si amb sort l’aconseguiu.
Els tres minyons ronceros: en Xim, en Quim i en Pam
Enric Rado Roca
autor del llibre:
CRONICA DELS FETS I ELS DESFETS – ENRIC RADO ROCA – 9788412559118 (AGAPEA.COM)